L'amic Àngel

2012-01-28T10:49:00.000-08:00

HHhH

Laurent Binet

El primer que cal explicar d’aquest interessant llibre és el seu estrany títol: HHhH és el malnom que rebia Reinhard Heydrich cap de la Gestapo, provinent de l’alemany Himmlers Hirn heiβt Heydrich (el cervell de Himmler es diu Heydrich).

El llibre narra els preparatius de l’atemptat que l’any 1942 pretén acabar amb la seva vida a la ciutat de Praga. Però no és un llibre d’història a l’ús, perquè si bé la història és novel·lada tampoc no és ben bé una novel·la, al cenyir-se estrictament a allò que és comprovable.

L’autor reflexiona constantment del tractament que està donant a la seva narració i comenta amb el lector les modificacions que hi ha fet. Així en determinat moment l’autor dubta de la versemblança de l’escena que acaba de reproduir tot i estar basada en el relat d’en Naujocks, una de les persones implicades; en el record que en té uns quants anys més tard, reescrit per la persona que recull el seu testimoni i passat després pel tamís del traductor.

Binet, coneixedor del tarannà de Heydrich torna a escriure l’escena més d’acord amb la seva visió de la realitat. En lloc de “si penseu que em podeu prendre el número, més valdria que us ho penséssiu dues vegades”, ell proposa “Em voleu prendre el número? Aneu amb compte, perquè us arrencaré els collons!” i acaba: “Em sembla que seria més realista i probablement més a prop de la veritat. Però no és segur...Per tant entre la versió de Naujocks, fins i tot deformada, i la meva, val més triar la de Naujocks.

Això no obstant estic convençut que aquell matí Heydrich li hauria arrencat els collons de bona gana”

En un altre moment ens explica que en el capítol anterior ha fet una descripció que no l’acaba de convèncer. Rectifica, refà, reescriu el paràgraf per, al final, deixar-lo com estava, i ens recorda Oscar Wilde: “He passat tot el matí corregint un text per acabar suprimint només una coma. I a la tarda, l’he tornada a posar”.

El llibre, centrat en la primera part en l’ascens de Heydrich a la cúpula del poder nazi i en el seu disseny de la “Solució Final” entra després en els preparatius pròpiament dits de l’atemptat, presentant-nos els veritables protagonistes del llibre: els dos paracaigudistes txecoslovacs (un txec i un eslovac) que l’han de portar a terme per assassinar-lo.

Les peripècies del seu viatge des de Londres fins a Praga, les dificultats per passar desapercebuts en una ciutat feu dels nazis i que els és aliena, els contactes amb una resistència afeblida i sense mitjans, i finalment l’instant de l’atemptat, en que el llibre pren un ritme trepidant i amb un cert suspens en narrar-nos, amb les seves reflexions habituals, el moment àlgid de l’assalt i les dificultats circumstancials que s’hi afegeixen.

La persecució dels paracaigudistes i el més que previsible desenllaç són narrats com un autèntic trhiller.
La ciutat de Praga, escenari dels fets, és descrita quasi amb càmera cinematogràfica, fent-nos viure-la al detall.

Basat exclusivament en fets històrics, esdevé un llibre apassionant pels amants de la història i la bona literatura (premi Goncourt a la primera novel·la) que ens atrapa des del primer moment per la seva complicitat amb el lector.

Després d'escriure la ressenya (mai no ho faig abans) he bloguejat i veig que tots els comentaris el deixen com un llibre magnífic.

Sembla que l'he encertat...

2012-01-23T10:07:00.000-08:00

HERBA D'ENAMORAR
Teresa Moure

Teresa Moure, escriptora gallega que amb aquesta obra va obtenir el premi Xerais 2005 i el de la Crítica 2006, i guanyadora també del premi Lueiro Rey 2004, Ramón Piñeiro 2004 i Premio Irmandade do Libro 2005, ens ofereix un retrat de tres dones relacionades d’alguna manera amb el filòsof francès René Descartes. La primera és la reina Cristina de Suècia amiga i admiradora del filòsof; la segona la seva amant Hélène Jans, una mitja bruixa d’Amsterdam, i la tercera Einés Andrade, una noia gallega universitària del nostre segle, que prepara una tesi doctoral sobre el pensador i que en un bagul de les golfes, atresora correspondència entre les dues primeres, receptes curanderes o cartes d’amor, entre d’altres coses.

“El patchwork és una labor d’agulla, feta de la unió de fragments de teles diferents que es disposen per compondre una sola peça, com certs llibres que es fan amb fragments dels diaris, la correspondència i les converses que mantenen els personatges”. Així defineix l’autora el seu propi llibre, que amb una estructura de retalls i afegits, barreja cartes del segle XVII amb correus electrònics, conjurs, poemes o fragments de dissertacions filosòfiques, però fet amb tal destresa que mai no arriba a engavanyar.

A la primera part del llibre, ens explica la vida atzarosa i atribolada de la reina Cristina de Suècia, hereva del tro als sis anys i coronada als 26, introvertida i d’aspecte masculí, criticada per la cort per la seva negativa a contraure matrimoni, amant de la ciència i el racionalisme, de comprar llibres rars i de convidar acadèmics a la cort. I així és com la reina farà venir a Estocolm al filòsof francès afincat a Holanda, amb qui establirà un profunda relació intel·lectual fins la mort d’ell, pocs mesos després. Entre capítol i capítol, una recepta o un conjur s’alternaran amb cartes de la reina o fragments d’assaigs filosòfics.

La segona part la dedica a Hélène Jans, una criada llegida, una sàvia amant de les herbes remeieres, intel·ligent i bruixota, amiga d’ajudar i de fer conjurs quan li’n demanen, amb qui Descartes va tenir una filla. A l’entorn de les seves receptes per guarir mals del cos i de l’esperit, les seves reflexions són una classe magistral d’humanisme, i de defensa d’allò que en podríem dir els valors femenins, lluny dels cànons de l’època. Tot assistint a un part d’una primerenca, i per tal de distreure-la, li explica la seva vida, la relació amb el pensador, les seves discussions filosòfiques i l’amor intens que els va unir durant cinc anys. Però tota la seva saviesa no fou prou per evitar la mort d’aquella nena desitjada. Com en tot el llibre, als capítols s’intercalen cartes, receptes i poemes. La visita que la reina Cristina faria a la Hélène i les converses que les dues dones tenen sobre l’home que les va unir, formen un capítol més. Una altiva i dominant, la criada, i l’altra prudent i considerada, la reina, arribaran a establir una ferma i duradora amistat que es perllongarà epistolarment quan la reina marxarà al seu exili daurat a Roma.

La última part, dedicada a l’Einés Andrade, ens explica els seus orígens en una família de dones en un petit llogarret de Galícia, la seva descoberta en un bagul polsós de les golfes de les receptes i cartes de la Hélène i els seus dubtes a l’hora d’encarrilar la seva tesi doctoral. En cert moment la noia entén que tot allò que ella pugui dir de Descartes ja haurà estat dit, i que allò que realment importa no són els seus escrits, sinó la seva vida: un home que va ser soldat, que va voltar per Europa, que es va tancar a Amsterdam per concebre les seves obres, que té una filla amb una criada, que marxa a Suècia i es mig enamora d’una reina: l’entorn del savi és allò que li interessa.

D’aquesta part, una de les més divertides, n’extrec un fragment de quan l’àvia de l’Einés explica a les seves filles com són els homes:

...El dels homes era un tema encara per explorar, una autèntica incògnita per a la ciència, que no se’ls escapa ni una paraula sobre sensacions i passions de l’ànima, encara menys durant la realització de l’assumpte, de manera que ella ho havia fet, és clar, però el que havia fet exactament no li havia quedat gaire clar, que tot havia passat en un no res, ... de qualsevol manera i durant uns minuts, pocs, ella s’havia sentit més com les eugues quan porten el genet al damunt que no pas com l’obscur objecte del desig que les novel·les d’amor explicaven, que ni cremaven els petons, ni res, que allò era un gest necessari per tenir fills, que això sí que és estimar, però agradar, el que se’n diu agradar, només agrada als homes, que són molt bèsties, ja se sap. Vaja, que totes les dones decents aprofiten aquella estona per pensar què faran per dinar l’endemà, i l’instant que dura l’assalt se’n va tot en un “no sé si llenties, ai, què bèstia, o cigrons; ai no que no els he posat en remull, millor arròs, què?, ja has acabat?.”

Un excel·lent llibre que intenta rescabalar la memòria de totes les dones invisibles que ens han precedit i que destil·la molta saviesa, sensualitat i tendresa tot fent gala d’una gran sensibilitat. Un llibre profundament femení (no sabria si dir-ne feminista) i gratament interessant.

A la contraportada hi diu: “M’agrada l’aigua, tenir temps, el vi, els petons, esclatar a riure fins que em faci mal la panxa, la pluja, el sol, la Revolució, els ordinadors, netejar a fons i ordenar els armaris, les converses amb respostes picants i ràpides. Però el que més m’agrada és posar el món de cap per avall. Perquè els tòpics no arrelin i ni jo mateixa cregui que és veritat tot el que dic”. Tota una declaració de principis.

2012-01-17T10:25:00.000-08:00

L'EDAT D'OR
Gore Vidal

Novel·la que barreja personatges reals amb personatges de ficció per retratar la història dels EUA entre l’any 1939 i l’any 1954, anys en els que esdevindran la gran potència mundial.

La trama, centrada en una nissaga de periodistes-editors situats en l’entorn més proper del president Roosevelt, narra intrigues personals i sobretot intrigues polítiques d’aquest cercle de persones influents. La por a intervenir a la guerra d’Europa després del gran cost que va suposar la intervenció en l’altra guerra; la conveniència d’ajudar el "germà petit" Anglaterra i a canvi desposseir-lo del seu imperi i del seu paper preponderant; la conflictiva situació a l’extrem orient i el més que previsible atac dels japonesos a Pearl Harbor o qualsevol altre lloc del Pacífic i la necessitat de guanyar vots de cara a les properes eleccions presidencials, fan formular a Roosevelt la famosa declaració: "No intervindrem a la guerra, a no ser que siguem atacats." Una vella mentida que ha justificat totes les intervencions dels EUA des de l’enfonsament d’El Maine fins ara.

Alguns significatius paràgrafs en donen evidència:

-M’han dit que existeix un pla de la Marina per forçar el Japó a atacar-nos. N’hi ha proves?...
-Ja al gener del 1941, el senyor Roosevelt rebia informes complets dels moviments navals japonesos al Pacífic...L’administració ha admès que esperava un atac japonès, però no a Pearl Harbor, que és el motiu pel qual ara diuen que no van avisar els comandaments locals.

El nou president Truman, furibund anticomunista, que acaba la guerra en un tres i no res en ordenar el llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima, fa un discurs davant la cambra on diu que "a partir d’aquest moment els Estats Units podran interferir i interferiran en les disposicions polítiques de qualsevol país de la Terra, perquè la nostra política ha de ser donar suport als pobles lliures que resisteixin a un intent de dominació per part de minories armades o pressions exteriors."

Pocs dies després d’aquella proclama, creava l’Oficina d’Inspecció de la Lleialtat amb el senador McCarthy d’inquisidor general.

Podria semblar una broma de mal gust, però aquesta ha estat la política dels EUA des de la segona meitat del segle XX i principis del XXI: només cal recordar Nicaragua, l’Iraq, l’Afganistan, o el que potser la història ens explicarà d’aquí a uns anys sobre les “primaveres àrabs”...

Gore Vidal, assagista i novel·lista nord-americà de tarannà liberal (el que als EUA s’entén per liberal, o sigui progressista) i especialment crític amb la política Bush, fa una detallada anàlisi d’aquell curt però importantíssim període de la història del seu país que malauradament és una mica la història de tots, en un extens però interessant totxo de 700 pàgines.

2012-01-07T09:59:00.000-08:00

OMBRES EN LA NIT
Ferran Torrent

He acabat de llegir la nova novel·la de Ferran Torrent, l’he trobada diferent de les anteriors i no m’acabat d’agradar.

És una història d’espies i venjances personals situada a mitjans dels anys 40 a València, Madrid i Viena. Santiago Cortés, un gitano comunista valencià que havia lluitat amb la resistència francesa, fou empresonat pels nazis al camp de concentració de Dachau, i després de perdre la seva dona i la seva filla a mans dels nazis, Cortés torna a la seva València natal i s’uneix a un grup de jueus organitzats en una societat anomenada Nakam l’objectiu de la qual és assassinar els nazis que després de la guerra viuen en la clandestinitat. A tot això afegim-hi un parell d’espies britànics i un de rus bastant ben introduït en les esferes del poder, un brillant falsificador i un jove “aprenent”.

Fins aquí el combinat potencialment explosiu d’en Torrent que podria donar pas a una de les seves rodones novel·les com les anteriors. Però no és així: amb un ritme sec i concís, amb uns diàlegs breus i sense cap concessió a la narrativa o al dibuix de l’entorn, la història resta lluny del seu estil més habitual, amb la sornegueria deliciosa del comissari Butxana i les brillants pinzellades de la València més “cañí”. Torrent sembla tenir pressa en explicar-nos els fets sense ni aturar-se a esbossar-ne els decorats.

El llibre podria plantejar els límits ètics o morals sobre la venjança, sobre l’odi i sobre la violència, que li hauria donat potser més embalum, però en passa de llarg. Només en les últimes pàgines, i encara de forma precipitada, fa una breu reflexió que no passa de quatre ratlles.

Hi he trobat a faltar el seu humor i, per què no dir-ho, la seva mala llet habituals.

Coincideixo bastant amb la ressenya de Litelectures quan diu:
“Sembla que no vulgui entretenir-se, que tingui pressa en explicar coses i que vagi per feina. Fa la impressió que escriu sobre un tema que no és el seu”.
No tinc per costum puntuar, però si ho fes, no sé si arribaria a un aprovat justet...

2011-12-30T10:04:00.000-08:00

SI UN MATÍ D'ESTIU UN NEN

Roberto Cotroneo

El Tió, amb la seva gran saviesa, m’ha cagat un llibre que no és nou (editat el 1995), però que és una delícia. Un llibre perenne, que mai no caduca, que sempre es pot llegir o rellegir.

Com en el Manuscrit de Virgili que vaig comentar fa poc, aquest llibre ens parla de la complicitat/dependència entre autor i lector.

En una llarga carta adreçada al seu fill Francesco de dos anys i mig, l’autor li explica la història dels llibres que més va estimar a l’adolescència, d’uns quants llibres que convé llegir, que no hauria de deixar de llegir. Però aquesta carta no és només la recomanació d’uns llibres, és sobretot una guia per aprendre a llegir entre línies, a esporgar el text i treure’n tota la saviesa que s’hi amaga.

Així “L’illa del tresor” de R. L. Stevenson passa de ser una història de pirates, a ser la història d’un malson i ens descobreix que l’aventura no pertany al món de la fantasia, sinó que serveix per créixer, per fer-se gran. És el final de l’ambigüitat i ens ensenya l’estreta ratlla que separa el bé del mal, ens mostra com els personatges negatius enganyen tothom i sempre se’n surten. El pirata John Silver no és només un criminal que sap fer-se simpàtic: és la inquietud, la complexitat, la immoralitat, és la vida.

El següent llibre que recomana és “El vigilant en el camp de sègol” de J. D. Salinger. També és un llibre d’aventures, però aquest cop sense pirates; és el relat d’un creixement i és sobretot la transgressió, la tendresa: l’adolescència. La història d’un jove irònic i escèptic perdut en un món de camps de sègol que voregen un precipici on els guardians són escassos.

Ens parla després del poeta Thomas S. Elliot i del valor de parlar, de la música de la poesia, de com alguns grans valors poden semblar petits i els petits trasbalsar l’univers.

“La groga boira que refrega la seva esquena sobre les vidrieres,
el groc fum que refrega el seu musell sobre les vidrieres,
llepà els racons del capvespre...”

“De petit em va agradar molt aquesta estrofa perquè jo vaig néixer en un lloc on la boira és espessa i groga i refrega l’esquena contra les vidrieres. Jo vaig viure l’adolescència sota el signe de l’hivern; vull dir que viure a les ciutats del nord significa viure a l’hivern... Perquè allà, les tardors i els hiverns són plens de colors, són roig ardent i vermelló, de vegades fins i tot porpra. I el gris no és mai gris i prou: és cendrós, perlat, esquitxat.”

I ens parla també d’“El malaguanyat” de Thomas Bernhard, del talent, del ser i el tenir, de la fugida de la mediocritat, de la humilitat i el geni.

I de moltíssimes més coses en un llibre apassionant, entenedor i altament instructiu, on es comenten uns quants clàssics de la literatura universal.

En el preàmbul diu: ”Es pot escriure una carta en forma de llibre per explicar un plaer, el plaer de la lectura? La resposta la dóna l’existència d’aquest llibre”.

Roberto Cotroneo és crític literari i responsable de les pàgines de cultura de “L’Espresso”.

Després de llegir-lo, potser ens entraran ganes d’agafar i rellegir algun dels llibres recomanats. I la lectura, de ben segur, serà diferent.

2011-12-16T11:19:00.000-08:00

EL FILL DE L'ACORDIONISTA
Bernardo Atxaga

Ara que ETA ha proclamat el seu alto el foc definitiu i que el moviment abertzale ha fet avenços importants, m’ha vingut a la memòria un llibre de Bernardo Atxaga que vaig llegir fa algun temps, la ressenya del qual dormia plàcidament en una carpeta de l'escriptori.

David, un basc afincat a Califòrnia, rep la visita d’un vell amic, Joseba, amb qui reviuran antics moments de la història comuna. David, fill d’un acordionista, ha escrit un llibre amb l’ànim de deixar memòria del seu passat a Euskadi a les seves filles, i serà l’amic Joseba qui finalment s’encarregarà de rescriure’l i publicar-lo.

El panorama d’un Euskadi, (als anys seixanta), on el passat pesa com una llosa invisible, és molt ben descrit, amb una presència constant del bombardeig de Guernika, de les persones afusellades al 39, i dels odis i rancúnies no confessades entre la gent de l’imaginari poble d’Obaba. La lluita de David contra el seu pare, un feixista, i l’admiració pel seu oncle, un home just i prudent, fan que comenci a obrir els ulls a una nova realitat creixent en aquells anys: els moviments nacionalistes. Subtilment, quasi sense adonar-se, la seva vida es va envoltant d’aquest ambient, on descobreix conceptes com “memòria històrica” “alliberament nacional” “imperialisme” etc.

Ja implicat amb ETA --que mai no és citada en el llibre-- aconsegueix deslliurar-se’n amb una hàbil maniobra (que no desvetllaré), per acabar instal·lant-se a Califòrnia, on viu els seus darrers dies, mirant amb nostàlgia el país que mai no tornarà a veure.

Una interessant novel·la de l'escriptor basc Bernardo Atxaga que retrata amb cruesa i també amb molta tendresa la situació d’Euskadi.
Només una objecció (que no és petita): el fenomen d’ETA queda humanitzat pels protagonistes, i la seva brutalitat no és denunciada.

2011-12-05T12:08:00.000-08:00

JO SÓC EL MISSATGER
Markus Zusak

Markus Zusak, l’autor australià de la magnífica “La lladre de llibres” ens sorprèn amb una nova novel·la menys espectacular que aquella.

El seu estil narratiu, tan freqüent entre alguns autors nord-americans, farcit de frases molt curtes, molts punts i apart, un excés de cursives no justificades, i sense cap element descriptiu, no em convenç. No és que m’agradi la retòrica empallegosa, però una mica de lírica no estaria de més.

El plantejament però és suggerent: un jove taxista mig fracassat, sense gaires expectatives a la vida i una mica marginal, que casualment evita un atracament en un banc i passa a ser l’heroi del poble, rep un seguit de cartes de pòquer amb la inscripció d’unes adreces que ell decideix visitar assolint l’estrany paper de “justicier”. Allà es trobarà amb gent que necessita la seva ajuda i després de la seva intervenció, no sempre plàcida ni agradable, s’establirà entre ells una relació fraternal.

La última de les cartes que rep, porta inscrita la seva pròpia adreça. Aquí és on el llibre fa un tomb interessant.
M’ha costat avançar i confesso que en més d’un moment he estat temptat de deixar-lo, però he de reconèixer que a mesura que anava llegint m’anava atrapant més la història. Una història de perdedors, de vençuts, de gent “sense cap ocupació, sense cap mèrit, sense cap ambició i sense possibilitats que mai arribi a obtenir respostes sobre les tres qüestions anteriors” tal i com defineix el protagonista Ed a un dels seus amics.

El llibre, amb un final sorprenent, evoca aquella antiga cançó de Lluís Llach:

Puja a la barca / amb el teu bagatge / i recorda / que la vida és teva.
Amb tot, res a veure amb “La lladre de llibres”.

Moltes vegades he llegit el “segon” llibre d’un autor que havia trobat esplèndid i m’ha decebut. Em va passar amb Anima Mundi de Susanna Tamaro (Vés on et porti el cor), amb El colom de Patrick Süskind (El perfum) o Iacobus de Matilde Asensi (El orígen perdido). Els citats entre parèntesi em van semblar excel·lents; els “segons”, senzillament passables, per no dir prescindibles. I és que costa de pair que autors que han escrit llibres tan intensos, tan profunds i tan ben escrits, després facin aquests “bunyols”. Però segurament tornaré a ensopegar amb la mateixa pedra més d’una vegada.

2011-11-16T09:13:00.000-08:00

ULLS D'AIGUA
J. N. Santaeulàlia

Des de fa prop d’un parell d’anys visc als entorns de Banyoles, i m’ha cridat l’atenció aquesta novel·la del banyolí J. N. Santaeulàlia situada en aquest escenari.

Laia, una jove professora d’una universitat barcelonina, dedica la seva tesis doctoral a Salvador Yvars, un consolidat escriptor mort en estranyes circumstàncies a l’estany de Banyoles. Per acabar d’arrodonir la seva tesi, s’instal·la prop de l’estany i decideix esbrinar-ne les causes.

La vídua Louise, que en els últims anys havia trencat la seva relació amb l’escriptor; l’amic pintor Duque, brusc i a voltes groller, faldiller i sorrut; el jove Mer de l’agència immobiliària, educat, complidor i decebut d’una crisi matrimonial; en Banú, un immigrant de Ghana antic ajudant de l’escriptor que treballa en una benzinera i viu a la zona baixa de la ciutat; la mare de la Laia que des de Sabadell truca sovint per fer-li mil retrets, i ella, decidida a treure l’entrellat d’aquesta fosca història, i alhora descontenta de sí mateixa, sentimentalment voluble i força desorientada.

Santaeulàlia ens va introduint poc a poc en un món fosc de complicitats i silencis en el marc d’un Estany que irradia la seva quietud habitual i de vegades la seva fúria ocasional, alhora que ens presenta uns protagonistes sòlids i creïbles amb un dibuix molt acurat dels seus trets personals, i amb una especial sensibilitat pel que fa al personatge principal.

Al llarg de la seva investigació plena de dubtes i de sentiments contradictoris, la Laia anirà desmitificant l’escriptor i descobrint-ne tota la seva sordidesa.

Un bon llibre que m’ha agradat per la història i pels decorats que comencen a ser-me familiars i on el retrat que en fa de Banyoles transmet tota la serenor i la placidesa de l’estany, i tota la “diversitat” dels barris més allunyats.

2011-11-07T11:53:00.000-08:00

UN ALTRE MÓN
Arcadi Oliveres

L’emèrit doctor en Ciències Econòmiques i professor d’Economia Aplicada a la UAB i president de Justícia i Pau, descobert ara per alguns amb motiu de la crisi i les seves freqüents aparicions als mitjans de comunicació i en actes del Moviment 15M, porta ja molts anys dedicat a l’anàlisi del sistema capitalista i oferint petites o grans solucions per canviar el món.

Algunes de les seves receptes m’han recordat les d’aquell Capità Enciam: “els petits gestos són poderosos”. No voldria caure en la trivialització però són tan senzilles i evidents que, com en l’opuscle de Stéphane Hessel “Indigneu-vos!”, cauen pel seu propi pes. I tot i així de vegades convé recordar-les.

El llibre està estructurat en cinc parts:
1.- La informació és poder però...qui té el poder?
2.- De la tecnocràcia a la democràcia radical.
3.- Altres formes d’economia.
4.- Del control social a la desobediència civil.
5.- Sobre l’educació i els valors.

A la primera part desemmascara les notícies falsejades que llegim sovint. I ho fa amb exemples clarificadors. Un titular diu: Washington temeroso del creciente poderío militar chino. Llegint la lletra petita poden saber la quantitat de diners que la Xina gasta en despesa militar. Només cal fer una regla de tres: dividir aquesta despesa pel nombre d’habitants que té la Xina i la d’Estats Units pel nombre d’habitants seus. Cada ciutadà nord-americà gasta en despesa militar quaranta-dues vegades més del que gasta un xinès. Per tant el titular hauria hagut de ser China temerosa del poderío militar norteamericano.

Ens parla també del control dels grans grups i quins interessos els mou. El diari Le Figaro, un dels més llegits a França, pertany des de fa quatre anys a un industrial francès que es dedica a fabricar avions de combat. En té el 40% d’accions del diari. Un altre 40% és en mans d’una financera nord-americana que té com a segon inversor més important el senyor Bush pare. Què podien saber els francesos de la guerra de l’Iraq si el diari més llegit té el 40% en mans d’un fabricant d’avions i un altre 40% en mans de Bush pare?

Com alternativa ens proposa altres maneres d’informar-se: anuaris o informes d’algunes ONG (Amnistia Internacional) o diaris i revistes solvents i rigoroses (Le Monde Diplomatique, El Temps, El Triangle). I per descomptat Internet, amb totes les seves possibilitats i mancances.

En posteriors capítols ens parla de l’escàs marge de maniobra que deixen els poders financers als governs democràticament elegits pel poble.

De l’engany del neoliberalisme, el mercat lliure i el paper de la banca, repartint llenya a tort i a dret, especialment als tres grans: BBVA, Santander i La Caixa, proposant el cooperativisme i la banca ètica com a alternatives.

Del consum responsable, l’intercanvi i el reciclatge.

I de l’educació com a única forma d’eixamplar el coneixement i el foment d’uns valors més humanistes i humanitaris.

Tot i que pugui semblar un llibre feixuc, no n’és gens. És un llibre planer i amè, farcit d’exemples esclaridors i de vegades explicats amb un punt d’ironia. O sornegueria.

Un llibret (130 pàg.) molt interessant que ajuda a desenteranyinar el cervell i a mirar de filar més prim.

2011-11-03T11:56:00.000-07:00

FAHRENHEIT 451
Ray Bradbury

Situada l’acció en un temps futur però indeterminat, els llibres estan prohibits, i una brigada de bombers, la F-451 (és la temperatura a la qual el paper dels llibres s’inflama), s’ocupa de cremar algun reducte de llibres que es descobreix en mans d’algun dissident. A les cases, les parets de la sala d’estar, com si fossin grans pantalles planes de televisió, emeten sense descans hores i hores d’entreteniment i de tertúlies sense solta ni volta entre un grup d’assidus que la gent coneix com “la seva família”. La diversió, l’esport (la contemplació de l’esport!), les revistes il·lustrades, la velocitat amb els cotxes i, si van maldades, les pastilles per dormir, garanteixen la felicitat absoluta.

El protagonista, Montag, és un bomber de la brigada 451 feliçment casat, que un dia coneix casualment una estranya veïna que li fa mil observacions i preguntes que ell mai no s’havia plantejat: contemplar la sortida del sol, parlar amb els parents, ensumar les flors, observar la gent, “has vist de matinada la rosada sobre l’herba?”, “ets feliç?” etc. A partir d’aquí anirà descobrint l’estultícia i l’absurd de la vida que viu, i en un incendi d’una casa, arreplega d’amagat un llibre que intentarà ocultar a casa seva.

A l’afany de transformar la realitat que l’envolta s’hi contraposa un fort sentiment de culpa que el fa sospitós als ulls del Capità de bombers, que li recorda alguns dels trets característics de la societat:

“Si no vols que un home se senti desgraciat, no li ensenyis dos aspectes d’una mateixa qüestió: hauria de triar. Ensenya-n’hi només un, o millor encara: no n’hi ensenyis cap. Dóna-li concursos on la gent pugui guanyar diners recordant la lletra d’una cançó, o els noms de les capitals. Emplena’l de dades, aboca-li tants “fets” que se senti aclaparat però totalment al dia quant a informació. Aleshores tindrà la impressió que pensa i serà feliç. ...Espero haver-te aclarit alguns conceptes: tu, jo i els altres som els Guardians de la Felicitat. Espero que t’adonis de l’important que ets per al nostre món feliç”.

La trama (que no desvetllaré) se succeeix dramàtica i alhora esperançadora, però la fel ja ha estat injectada, i l’amargor no es pot evitar. Els llibres, com a portadors de saviesa, han estat vedats no només perquè són perillosos sinó, i sobretot, perquè han deixat d’interessar a la gent.

Allò que més m’ha impressionat d’aquest llibre—en una excel·lent traducció de Jaume Subirana—no és tant la història, la prohibició dels llibres i la gesta èpica de recuperar-los, sinó el dibuix dels decorats, l’ambientació: la velocitat a la carretera com a objecte de diversió i alhora de fugida; les relacions entre amics o coneguts basades exclusivament en allò que ha dit la televisió, i la casa i el temps de lleure dominats sempre per les “parets parlants” que aboquen constantment diversió i debats sense cap contingut. I tot això escrit l’any 1953 quan aquí la televisió era només un projecte! La similitud en alguns aspectes amb l’actualitat és preocupant: la proliferació de revistes il·lustrades de “safareig”; les tertúlies a la televisió buides de qualsevol contingut; l’augment espectacular de la importància del l’esport com a espectacle de masses més que no pas com a pràctica personal, etc. són algunes de les característiques de la nostra societat actual anunciades ja en aquesta novel·la.

Fahrenheit 451 és sens dubte una de les novel·les de ciència-ficció més importants que s’han escrit i que potser convindria llegir abans que les seves premonicions siguin del tot realitat.

François Truffaut en va fer una excel·lent adaptació al cinema l’any 1966.

2011-10-21T01:52:00.000-07:00

AL MORIR DON QUIJOTE
Andrés Trapiello

Passats alguns anys del 4art centenari de Miguel de Cervantes seria balder aquí, i potser un pèl presumptuós per part meva, venir a parlar de la seva obra literària i especialment del Quixot, la seva obra mestra. El Quixot, conegut per tots i llegit per pocs, és una gran obra que com deia un estimat conegut meu “a los niños hace reir, a los mayores hace pensar y a los viejos hace llorar”. A mi ja m’ha fet riure i pensar. Potser la propera vegada que l’agafi em farà plorar. Però no és de Cervantes de qui avui vull parlar (almenys no directament): altres veus més enteses ho han fet al llarg de la història. Vull parlar de la novel·la d’Andrés Trapiello “Al morir don Quijote”. Una obra que, bevent del mateix Cervantes ens parla d’allò que ell no va escriure, allò que tal vegada va passar després de la mort del “hidalgo” i que Trapiello explica amb una habilitat i domini propis del mestre.

Andrés Trapiello, nascut a León l’any 1953, i un dels autors consultats per Javier Cercas a l’hora de documentar-se per fer la seva novel·la Soldados de Salamina, ha conreat diferents camps com la poesia, la narrativa o l’assaig, aconseguint diversos premis (Crítica de poesia en castellà 1994, premi Plaza y Janés 1992, i premi Nadal 2003). Els seus extensos diaris, que ocupen dotze volums, amb el nom genèric de Salón de pasos perdidos, són la seva obra cabdal, a cavall entre la novel·la i l’assaig.

A partir del moment de la mort del cavaller, l’autor ens explica els funerals i les plàtiques entre Sancho i el batxiller Sansón Carrasco; el ressentiment de la neboda per la penúria econòmica de la finca que ha heretat i l’estranya clàusula del testament del seu oncle que li impedeix segons quin maridatge; els pretendents que la festegen i el seu amor inconfessat vers el batxiller; la sensació de desempara de la majordoma (el ama) que mort el senyor, no sap avenir-se a servir la poca-solta de la neboda; el sobtat interès de Sancho per aprendre a llegir que el porta a mantenir llargues i sucoses converses amb el batxiller, veritable protagonista d’aquesta història, i així tot un seguit de personatges secundaris d’aquella gran novel·la que van desfilant oferint-nos la seva petita història que, narrada amb força traça i una extraordinària riquesa lingüística, ens captiva des del primer moment.

Les reflexions i disquisicions en una venta propera al poble, sobre la publicació de la primera part de les aventures del Quixot, (i de la qual el mateix personatge en parlava a la segona part), constitueixen un veritable divertiment en comparar, com ja ho va fer el propi Cervantes, el Quixot narrat per Cide Hamete i escrit per Cervantes amb un Quixot apòcrif escrit per “un tal Avellaneda”. La conversa entre el batxiller i dos cavallers que han conegut cadascun d’ells a un dels dos Quixots i que defensen posicions i criteris antagònics, és quasi surrealista, com la visita que Sancho i Carrasco faran més endavant a Madrid per donar el condol a la vídua de Cervantes. En aquests passatges la confusió entre realitat i ficció arriba a moments culminants.

Al darrera de la interessant història d’aquests personatges hi ha un clar homenatge a l’obra cervantina i també l’elogi de la literatura en general, com quan Carrasco recorda: “...Y no hay libro, por malo que sea, que pasados unos años no se muestre mejor de lo que era, y si se muestra peor lo hace sin su penoso rostro, como veneno que ha perdido sus poderes. ...Sé por experiencia que el libro que hoy te pareció bueno, entretenido y provechoso, leído al cabo del tiempo lo encuentra uno tedioso y desustanciado, y el que, por el contrario, reputó uno como hijo de un ingenio harto fatigado, lo halla, al cabo de los años, lleno de inauditas novedades.”

Per acabar, una curiositat: el nom del poble (el lugar de la Mancha) on passa tota l’acció, com era d’esperar, mai no és citat.

En fi, llegir Al morir don Quijote ha estat un plaer absolut pels sentits, que ens permet prolongar les aventures del Ingenioso Hidalgo i permet a qui no ho ha fet encara, apropar-se a elles.

2011-10-17T10:06:00.000-07:00

A LA INTEMPÈRIE
Patrícia Gabancho

Patrícia Gabancho, escriptora i periodista nascuda a l’Argentina i instal·lada a Catalunya des de mitjans dels anys setanta, analitza en aquest interessant llibre tot el procés de la Transició a Catalunya. I ho fa des d’una perspectiva independentista i radical, des de la seva militància en un petit partit anomenat Esquerra Nacional.

La seva visió és demolidora. Ja el subtítol és premonitori: “Una memòria cruel de la Transició catalana 1976-1978” I encara més una frase destacada en portada: “El testimoni de la meva experiència política: com cauen els mites, com es fa evident el gran engany”.

El llibre, escrit en aquells moments i quasi sense cap afegitó ni correcció, ens presenta un panorama ben galdós, farcit de renúncies i joc brut: “...la Transició: un fet tan fascinant com dolorós. Fascinant perquè vaig viure en primera persona fets que avui són història. I dolorós perquè tot plegat va ser un engany: a partir del 15 de juny del 1977 els partits parlamentaris van decidir que la política la farien ells i que la gent havia de tornar a casa a l’espera de ser cridada per votar cada quatre anys” (pàg. 12).

Tot i que la seva posició era radicalment independentista, coincideixo en moltes de les consideracions o valoracions que fa d’aquells moments històrics, però també penso que cal retreure-li aquesta profunda convicció quasi superba d’atorgar-se la veritat i la raó. Fet comú, d’altra banda entre la majoria dels petits partits d’esquerra en aquella època: tots pensaven (pensàvem) que la raó era a casa i l’altre, si no ens estava traint, poc li faltava. “La lluita consisteix en arrossegar una sigla per les taules de les reunions. I tot em sembla pobre i malaltís...perquè perdem el temps insultant-nos, insultant-nos amb tota la raó, això sí, però això ens impedeix de treballar. Hem enfosquit la lluita, l’hem ofegada. I la gent és a casa, tranquil·la o desencisada, però sempre al marge” (pàg. 263). Picabaralles que recorden massa les que actualment tenen alguns sindicalistes amb alguns “indignats”.

El llibre deixa un regust pessimista en no haver sabut aprofitar les oportunitats històriques que ens brindava el moment, però com diu l’autora “voldria simplement que no caiguéssim en els mateixos errors, que no ens tornin a enredar”.

A tall d’anècdota, i com a epíleg, inclou les definicions que de sí mateixos feien els partits de l’època. Jo n’he triat només un parell:

CDC. Convergència Democràtica de Catalunya.- Partit de centre-esquerra. Programa socialdemòcrata. Nacionalista. El seu programa cerca construir una societat més justa i vàlida per a tots els qui viuen i treballen a Catalunya.

PSC. Partit Socialista de Catalunya.- Organització política de classe, instrument de totes les persones que es proposen lluitar per la consecució d’una societat sense classes, socialista, democràtica i autogestionària. Els mitjans de producció són propietat de la col·lectivitat de treballadors.

2011-10-13T08:53:00.000-07:00

PARADA, REFLEXIÓ I TORNEM-HI

Estranya i alhora plaent aquesta particular relació epistolar amb blocaires “desconeguts” de diversa procedència i amb un interès comú: llegir i escriure.

El que va començar ara fa ja tres anys com un entreteniment, com una simple translació a la xarxa dels comentaris de text que ja acostumava a fer, ha passat a ser una relació interactiva, gratificant i força dependent. Això és molt més viu del que jo havia pogut imaginar, i com plantejava el malaguanyat Miquel Pairolí en el seu “El manuscrit de Virgili” hom escriu perquè li agrada, però també hi ha un petit punt de vanitat. “Si ningú no ens llegís, també escriuríem?” es preguntava Pairolí. Potser sí pel plaer d’escriure, però el plaer de saber que algú et llegeix també compta.

Descobrir petites joies, llibres que han agradat i llegir-ne esplèndides ressenyes, saltar de bloc en bloc i contrastar-ne els comentaris, rebre visites de lectors que coincideixen (o no) amb el criteri que tu has manifestat: tot un món, virtual potser sí, però tangible, fet de llibres i persones, de lletres i d’opinions, de sensacions i també de sentiments.

La grandesa de la Literatura, un cop més...

2011-10-10T09:21:00.000-07:00

NIUS
Pep Coll

Acabo de llegir Nius, de Pep Coll, esperonat per una excel·lent ressenya a Quadern de mots.

El primer encert, el Dramatis Personae, que m’ha recordat aquelles velles novel·les policíaques de l’editorial Molino, Nota de Personajes em sembla que es deia, però que aquí pren una funció que va més enllà de la simple presentació dels personatges: ens introdueix el cuc del suspens, de l’expectació sobre el futur incert dels protagonistes residents en un càmping del Pirineu que serà endut per una torrentada. El segon encert, presentar en un pla d’igualtat persones i animals, tots ells que han fet el niu per unes raons o altres en aquell càmping, tots ells susceptibles de ser arrabassats per la riuada que s’anuncia.

A la primera part, Ahir, els capítols molt curts serveixen per descriure breument cadascun dels personatges, com una prolongació del Dramatis, i com si d’un Hitchcock es tractés, ens deixa amb el drama imminent tot just dibuixat.

A la segona part, Avui, es desferma la tragèdia, amb les circumstàncies personals d’alguns dels personatges que faran que l’infortuni els afecti de diferent manera. La tensió en aquests breus capítols arriba al màxim. I l’interès per saber-ne la seva sort, també.

La tercera part Dissabte a la nit, l’endemà, l’endemà passat i els altres que vindran, actua com a epíleg de les històries dels diferents personatges. I com en un macabre joc de daus entre la Vida i la Mort, no saps la sort que correrà cadascú. Així, la salvació de la truita pescada per Mr. Lafitte m’ha recordat aquell pla de “El setè segell” en què la Mort talla un arbre on s’hi ha enfilat un personatge i, en caure, un petit esquirol salta sobre la soca de l’arbre abatut per alimentar-se de les serradures que hi ha deixat el xerrac.

Volgudament o no, Pep Coll ens fa reflexionar sobre la fragilitat de la vida i les incerteses de l’atzar.

Una esplèndida novel·la no massa llarga (poc més de 300 pàg.) que es llegeix amb delit.

2011-09-21T09:19:00.000-07:00

Un petit canvi en el disseny, per fer-lo més entenedor, o més atractiu.
És com posar-se una camisa nova i passar-se la pinta davant del mirall: res no canvia, però sembla diferent.

2011-09-12T01:51:00.000-07:00

HABITACIONS TANCADES
Care Santos

La Violeta Lax, galerista i experta en art a Chicago, és una gran coneixedora de l’obra del seu avi Amadeu Lax, membre d’una nissaga de la gran burgesia catalana, potser la més gran experta, però ho desconeix absolutament tot de la seva vida. Serà a través de la gestió d’un llegat pictòric seu i d’algunes troballes inesperades que començarà a gratar en el passat de la seva família, assolint finalment tot l’altre llegat: el llegat humà.

En el llibre s’intercalen amb magistral destresa ressenyes tècniques de les pintures d’Amadeu Lax, correus electrònics, notes de premsa i, naturalment, el relat esplèndid de l’acció, amb un dibuix acurat de la gran burgesia catalana, o per ser més estrictes, barcelonina. L’estil narratiu d’anar fent salts en el temps (tan en boga darrerament) impossibilita la lectura lineal de la història, però té l’atractiu d’actuar com un trencaclosques: això va aquí, això encara no sé on va, formant una mena de trencadís que al final donarà sentit al conjunt de l’obra.

Convé destacar els canvis de registre en cada època que es descriu i en cada context: així, no parla igual la senyora Maria del Roser que la dida Conxita a les primeries del segle XX, o la Violeta en un email o l’arquitecte que parla pel mòbil amb un funcionari de la Generalitat cent anys després. En certs moments el narrador es converteix en espectador (Però retornem a l’assolellat matí on érem, en què havien començat els dolors de part ... En la nostra llibertat de moviments, podríem triar el costat que els tafaners no poden veure. Però, com que un part no és un espectacle que a aquestes altures hagi de sorprendre ningú, triarem l’altra banda, amb permís. Pàg. 449-451), implicant-nos quasi físicament en la història i satisfent la nostra curiositat de voyeurs.

En aquest sentit, molt ben documentat, amb una gran profusió de detalls i amb un finíssim sentit de l’humor, el capítol sobre la visita del rei Alfons XIII a Barcelona és memorable.

La història dels grans magatzems El Siglo desapareguts en un paorós incendi la nit de Nadal de l’any 1932 forma part també, de manera destacada, de l’argument da la narració.

Les vicissituds d’una gran família al llarg de tres o quatre generacions, les ànsies de poder, la vida paral·lela del servei sempre a l’ombra dels senyors, les misèries d’uns i altres, el misteri d’alguns fets obscurs desconeguts i/o amagats i, per sobre de tot, el dubte ja explicitat al principi del llibre en la dedicatòria (Per als fills, néts i besnéts dels meus fills, que no sabran qui vaig ser), de què en sabem dels nostres rebesavis, o dit en passiva, què en sabran de nosaltres d’aquí a tres o quatre generacions. I no es tracta ja només, com és el cas, de deixar-ne un llegat físic; la qüestió és molt més subtil: es tracta d’un llegat humà, de vivències i actituds, d’experiències i sentiments, de comportaments i compromisos davant la vida, un llegat d’humanitat en definitiva.

Quina constància en tindran els fills del nostres besnéts de la nostra existència? De per qui hem viscut, a qui hem estimat, a qui hem plorat, com ens hem comportat? Ara que es parla tant de la Memòria Històrica, serem capaços de transmetre aquesta petita memòria amb minúscules?

Quan una habitació tancada s’obre, mai no saps què hi pots trobar. Quins objectes, records, vivències, sorpreses o estímuls s’hi amaguen. Això i molt més és el que ens planteja Habitacions tancades.

El desenllaç, imprevisible i magnífic, arrodoneix encara més aquesta gran novel·la, una extraordinària novel·la que recomano amb passió.

2011-09-05T11:03:00.000-07:00

LA NEVADA DEL CUCUT
Blanca Busquets

L’autora Blanca Busquets, guionista i redactora a TV3, ens ofereix un subtil i delicat retrat de dues dones apassionades per l’escriptura i separades per cent anys d’història. L’escenari és comú: Cantonigròs.

La Tònia és una noia a punt de casar-se amb un hostaler. Davant les seves tímides queixes el pare li dui: “Tònia, no hi ha res pitjor per a una dona que quedar-se per vestir sants. La dona casada és la que tothom respecta, la que té home i canalla. La soltera no val per res i acaba vivint a casa dels altres sense tenir res. La soltera no és una dona de veritat”.

Partint d’aquests plantejaments (“Obeir i portar-se bé, aquest és l’objectiu de qualsevol dona que serveixi per casar-se”) la Tònia accepta submisa tot el que la vida comença a deparar-li i comença també d’amagat a escriure un senzill diari on hi va reflectint tots els seus pensaments i totes les vicissituds per les que passa tant ella com la seva família, deixant amagats i lluny de l’abast del marit, els papers de tot allò que escriu.

Paral·lelament el mossèn del poble, veient la seva dèria pels llibres, comença a deixar-li vides de sants i més endavant clàssics universals com Drames rurals de Víctor Català, llibre que la colpirà de manera especial.

Un cosí seu, en Miquel, que visitarà sovint el poble, resident a ciutat i afeccionat a la pintura, en fa un quadre abstracte i allà on tothom hi veu taques, només la Tònia hi veu clarament els Cingles nevats i les cabres pasturant. La vida dura a muntanya i les situacions familiars extremadament adverses, forjaran el caràcter indomable d’aquest esplèndid personatge que es referma en sí mateixa a través de l’escriptura.

Cent anys després a ciutat, la Lali, una nena que comença a escola, insisteix un cop i un altre que el quadre abstracte que té el pare, herència d’un oncle llunyà, és un paisatge nevat amb unes cabres pasturant. Aquest fet i la seva posterior passió pels llibres, en especial Solitud de Víctor Català, seran el nexe d’unió amb la Tònia.

Els nexes són molts més, com és fàcil intuir, (l’hostal, les desavinences, els enamoraments, els llaços familiars que s’aniran desentortolligant, etc.) i aquí és on peca la trama: tot és una mica previsible, i si bé el personatge de la Tònia és potent i ben construït, amb tots els esdeveniments tràgics que haurà de viure, i les circumstàncies hostils que superarà gràcies a la seva enteresa, el paper de la Lali és més difós, camina més a remolc del primer, com si la seva única raó de ser fos només fer de contrapunt al de la Tònia.

En alguns moments he tingut la impressió (les solapes sempre influeixen) d’estar llegint el guió d’un colobrot de migdia a TV3. Amb tot, un bon llibre que es llegeix molt bé i on la història t’atrapa, i del que segur que se’n pot treure més suc del que jo n’he sabut treure.

(No tinc per costum opinar sobre les portades, però aquesta m’ha semblat que no diu res de la història que s’hi explica. M’hauria semblat més adequada una imatge rural o una foto de Cantonigròs. O ja posats, el quadre de les taques i les cabretes pasturant).

2011-08-24T09:44:00.000-07:00

LA ESTACIÓN PERDIDA
Use Lahoz

La estación perdida és la història d’un somiatruites. Nascut a mitjans dels anys quaranta en un imaginat poble de l’Aragó, tota la seva vida ha estat un anar i venir, sense ofici ni benefici, enamorat de les dones, però sobretot enamorat d’un futur que no és capaç de bastir. Després de deixar la seva primera dona, coneixerà a Candela, la que serà el seu suport i el seu pal de paller, fins i tot a desgrat d’ell. La seva vida, dispersa i plena de tripijocs, de fugides endavant i de responsabilitats eludides, té com a contrapunt el personatge pacient, constant i tenaç de la Candela.

La història, una mica rocambolesca, explica les peripècies d’un personatge immadur, tastaolletes i covard que no és capaç d’assumir cap decisió ni les conseqüències de les poques que pren.

M’ha semblat un llibre amb uns diàlegs buits i algunes reflexions massa ampul·loses. Tampoc els escenaris històrics són massa encertats: el dibuix que fa de la Barcelona dels anys setanta, s’adiu més amb els seixanta, i encara a les primeries.

Total, un llibre prescindible que no aporta res al lector. O jo no ho he sabut trobar, que també podria ser...

(Llegir sense tenir-ne referències i fiant-se només de la solapa, té els seus riscos).

2011-07-29T01:06:00.000-07:00

Parèntesi obligat (i desitjat) per vacances. Bon estiu!!

2011-07-25T10:54:00.000-07:00

L'HOME DE LA MALETA
Ramon Solsona

Interessant i divertida la història que ens proposa Ramon Solsona.

En el 1er capítol, el protagonista, un home vidu de setanta cinc anys, ens presenta les seves “Memòries d’un qualsevol” on, en poques pàgines ens explica els seus orígens humils i la seva gran passió per la música, havent tocat en diferents orquestres i bandes amb els inseparables Bellesa i Lozania/Lluçanès mentre de dia treballava de comptable per tirar endavant el matrimoni amb l’Enriqueta i les tres filles: la Godiva, la Mosca Morta i la Nena. Memòries que ha presentat a un concurs literari de la Fundació de Recerca de la Memòria Històrica i les Fonts Orals, resultant-ne premiat.

El 2on capítol, “De casa en casa” ens explica les seves peripècies vivint un mes a casa de cada filla. I aquí és on la novel·la pren un aire més divertit.

Rondinaire i de mal adaptar, renega de les filles i sobretot dels néts: el Llargarut, la Xineta, l’Ànec mut, la Deportista i el Galifardeu. I també dels gendres: el Miracielos, el Cua de vaca i el Pet Presumit.

Tot això amanit amb unes incorreccions en el llenguatge que són constants, fent servir barbarismes col·loquials a dojo, perquè com ell explica tot el que va aprendre ho va fer en castellà. De fet les memòries van haver de passar per un corrector de l’editorial que deuria tenir força feina.

I així, entre mecago’ns, allavòrens, entonces o hastas, descobrim que les memòries són una mica guarnides, són més allò que li hauria agradat ser que no pas allò que va ser, i que la seva vida es mou entre el record dels bons moments amb en Bellesa i en Lluçanès i el desig de conèixer els seus veritables orígens, tot amb l’amenaça subtil però present de la precarietat en la salut.

Decidit a sincerar-se, entrem en el 3er capítol: “Memòries d’un mentider sincer” on, amb un cert fatalisme però sense perdre el fi sentit de l’humor, ens fa un duríssim retrat de la Barcelona dels anys quaranta tan grisa, tan carca, tan repressiva i tan reprimida. El protagonista ens explica la seva veritable història, sense subterfugis ni vides inventades, la realitat de la seva dura infantesa.

En aquest capítol s’hi condensa tot el gruix del llibre, que té algunes tènues similituds amb Maletes perdudes: començant pel títol, els dos amics inseparables de noms divertits, en Bundó i en Petroli allà, en Bellesa i en Lozania/Lluçanès aquí, el fet d’anar el protagonista de dispeser, o l’època i la ciutat.

L’epíleg “Escriuré una carta als meus amics” escrit altra vegada en col·loquial, suposa el desenllaç de totes les seves dèries, deixant-te un regust exquisit a la boca, com un vermut amb un puntet dolç i un puntet amarg.

2011-07-22T09:20:00.000-07:00

AURORA BOREAL
Asa Larsson

Després d’alguns llibres amb intensitat de continguts, res millor que un llibre “sorbet de llimona” d’aquells que refresquen i no enfarfeguen.

Asa Larsson (res a veure amb en Larsson de “Millennium”) ens introdueix en l’obscur i gèlid territori del nord de Suècia per explicar-nos un crim dins una comunitat molt tancada de religiosos. L’advocada Rebecka, amiga de la germana de la víctima i filla del poble on s’ha produït el crim, i l’Anna-Maria, inspectora de policia en estat molt avançat de gestació investiguen l’assassinat d’en Víctor Strandgard, fundador de l’església de la Font de la Nostra Fortalesa, amb reminiscències de crim ritual.

Allò més destacable de la història, a banda del fanatisme dels religiosos, és el paisatge glacial dels curts dies d’hivern del nord d’aquell país, que et fan literalment esgarrifar més que no pas les atrocitats que s’hi expliquen.

Una novel·leta on es barregen capellanots i assassins, mescla explosiva per a qualsevol novel·la negra. Tot i que no és el meu gènere preferit, fa de bon llegir.

2011-07-15T08:28:00.000-07:00

EL MISTERI DEL SOLITARI
Jostein Gaarder

Rellegeixo El misteri del solitari de Jostein Gaarder, l’autor de la celebrada novel·la El món de Sofia i de la també interessant El castell dels Pirineus, i em torna a agradar tant o més que el primer cop, deu fer ja uns deu o quinze anys. No sempre hem de llegir les darreres novetats editorials; de vegades convé regirar per la biblioteca fins a trobar una joia com aquesta.

Un pare amb el seu fill d’uns dotze anys viatgen en un Fiat atrotinat des de Noruega fins Atenes per anar a buscar la dona, una model que els ha deixat fa vuit anys. El pare, afeccionat als discursos filosòfics, a col·leccionar jòkers i a mamar una mica més del compte, aprofita les parades per fumar una cigarreta i deixar anar alguna reflexió més o menys profunda sobre la seva experiència com a mariner, sobre l’origen de l’univers, el món, la vida, la humanitat, etc., mentre que el fill, que n’és el narrador, se l’escolta amb un posat conformat i un interès relatiu. El viatge transcorre plàcidament dins aquests paràmetres, però les coses es compliquen quan arriben als Alps, on en una benzinera un enigmàtic nan dóna al noi una lupa i els indica que per anar a Venècia han de passar pel petit poble de Dorf. Un cop allà el vell pastisser del poble, arribat l’any 1946 fugint de la guerra, regala al nen una bossa de brioixos dins un dels qual, el més gros, hi ha un minúscul llibre anomenat “La gasosa porpra i l’illa màgica”, tan petit que per llegir-lo li caldrà una lupa. A partir d’aquí en el llibre s’alternen dos relats: el del viatge dels protagonistes i el del llibre del brioix.

En el petit llibre s’explica la història de l’únic supervivent d’un naufragi l’any 1842, que aterra en una illa poblada per uns diminuts i estranys personatges: tots són piques, diamants, trèvols o cors, parlen de manera inconnexa i es dediquen a quatre oficis: fusters, vidriers, agricultors i pastissers. Tenen l’any dividit en 13 mesos --com el número de cartes d’un pal— de 28 dies cadascun (que sumen 364) i en 52 setmanes de 7 dies (que sumen també 364) El dia que falta és el Dia del Jòker! A l’illa hi troba també un adult que li explica la seva història: l’any 1790, 52 anys abans, va naufragar i es va instal·lar en aquell lloc.

Al llarg del llibre, el relat màgic del petit llibre del brioix i els esdeveniments del viatge a Grècia, s’aniran barrejant, implicant el nen i el seu pare en una història cíclica. Algunes de les reflexions del pare, un home despert que sap mirar al seu entorn i veure la petitesa de l’home i la grandesa del món, són curioses:

“Jo opinava que era estrany que les persones que som tan llestes no tinguem més coneixements sobre nosaltres mateixos. Llavors el pare em va dir: Si el nostre cervell fos tan simple que el poguéssim entendre, llavors seríem tan rucs que no l’entendríem.

Potser existeix un Déu que ens entén a nosaltres, vaig dir. El pare va fer un salt a la cadira. Potser sí, va dir. Però llavors seria tan increïblement complex que no s’entendria a ell mateix”.

En un altre moment, durant una discussió sobre l’existència de Déu, es permet un acudit: “Un astronauta i un neurocirurgià russos discuteixen. He estat a l’espai moltes vegades, presumia l’astronauta, però no hi he vist mai àngels. El cirurgià contestà: I jo he operat bastants cervells intel·ligents, però mai no hi he vist cap pensament”.

I tot això amanit amb algunes lliçons sobre els antics filòsofs com Sòcrates o Plató. (De fet la idea d’escriure El món de Sofia, una entenedora i apassionant lliçó de la història de la filosofia explicada a una noia de quinze anys i que va donar renom a l’autor, va sorgir al final d’El misteri del solitari, quan el noi es proposa buscar un llibre que doni resposta a les preguntes que es formula: Qui som? D’on venim?)

En definitiva un llibre pretesament senzill, com ho pot semblar El petit príncep, però ple de màgia i saviesa que ens recorda que tot està posat perquè en puguem treure un bon profit, o dit d’altra manera que de tot allò que ens envolta en podem aprendre.

Un llibre ple de reflexions d’aquelles que potser, ni que només fos un cop a la vida, tots ens hauríem de fer.

2011-07-08T08:02:00.000-07:00

HOMENATGE

Ha mort Miquel Pairolí. Fill de Quart, on jo hi vaig viure uns cinc anys, té una bibliografia extensa de novel·la, biografia, assaig i teatre, i va obtenir els premis Joan Santamaria 1994, El setè cel 2009 i Crítica Serra d’Or 2011.

Fa uns anys vaig llegir El manuscrit de Virgili, novel·la on qüestiona el fet d’escriure i que em va semblar molt interessant. D’aquella lectura en vaig fer un petit comentari que ara reprodueixo. Vagi aquesta entradeta com a modest homenatge a aquest gran escriptor.

El manuscrit de Virgili

L’escriptor de Quart, Miquel Pairolí, planteja en la seva última novel·la “El manuscrit de Virgili” una qüestió important relacionada amb un tema punyent: Per què escrivim? És només la voluntat de manifestar la nostra opinió; és la satisfacció íntima i personal d’expressar acuradament, amb les paraules precises i adequades allò que sentim o pensem? O és també la vanitat, la necessitat del reconeixement públic d’aquesta nostra capacitat de fer-ho? Dit d’altra manera: l’escriptor escriuria si ningú no el llegís?

Aquest és el plantejament de la novel·la, reflexió que alguns dels qui de tant en tant agafem la ploma –o el Word— també ens hem fet en alguna ocasió.

Reinald Virgili, escriptor que ha tingut un notable èxit amb una novel·la, accepta d’una adinerada dona resident a París i que estiueja a la costa catalana, una proposta estranya i agosarada: continuarà escrivint però només per a ella i les seves obres mai no seran publicades. A canvi de rebre un generós sou que li permetrà viure folgadament, l’autor es compromet a lliurar-li una novel·la cada dos o tres anys. L’escriptor, alliberat de la seva mediocre feina de comptable, es dedica en cos i ànima a la tasca de compondre la seva obra literària, però aquella satisfacció íntima que sens dubte li genera el fet d’escriure, aviat es veurà enterbolida per l’absència dels lectors que n’hi puguin valorar el resultat. Tot i això, compleix amb la seva part del contracte, però les circumstàncies personals i els esdeveniments polítics --l’obra està situada a mitjans dels anys 30—complicaran considerablement les coses, donant un gir inesperat a la història.

Una magnífica novel·la molt ben estructurada i que analitza a fons l’important paper que juga el lector en qualsevol obra literària.

Abril 2005.

2011-06-28T09:19:00.000-07:00

DONDE NADIE TE ENCUENTRE

Alícia Giménez Bartlett

Interessant llibre que ressegueix les passes de Teresa Pla Meseguer, de malnom La Pastora, un maquis de sexualitat confusa que s’amagava i operava per les terres del Maestrat.

L’any 1956 un psiquiatre i professor de la Sorbonne especialitzat en ments criminals s’interessa per un article publicat a La Vanguardia sobre l’existència d’un maquis anomenat La Pastora descrit com un ésser cruel i despietat i acusat de vint-i-nou assassinats. Per tal d’argumentar la seva tesi sobre la personalitat psicopatològica dels delinqüents, el doctor proposa al periodista autor de l’article viatjar al Maestrat per indagar i, si és possible, entrevistar-se amb La Pastora.

La novel·la, basada en un personatge real, relata l’atzarosa vida de la Teresa, repudiada i motiu de befes per tothom per la seva dubtosa sexualitat, fins que abraça la idea del maquis i esdevé un més, en Florenci àlies “Durruti”. La novel·la ens va explicant les dificultats dels dos personatges centrals per a obtenir petites informacions no sempre certes de la seva trajectòria, que arriben a tothora amb comptagotes i sota la sinistra mirada de la Guàrdia Civil. Però allò que fa més apassionant aquest llibre és la lenta transformació d’aquests dos personatges. El psiquiatre, un burgès idealista i benestant, una mica llepafils, fill d’un país civilitzat que “ha passat una guerra, sí, però allà l’enemic era estranger”, com argumenta amb orgull, xoca amb un territori agrest i empobrit, ple “de salvatges”, d’odis, malfiances, rancúnies i traïcions, i que de mica en mica va enamorant-se d’aquell escenari fins obsessionar-se pel personatge i tot el que l’envolta. Cada cop se sent més distant de la seva família que roman a París i més captivat per la història del maquis i el seu entorn. Paral·lelament el periodista, un cínic vividor i descregut, decebut de tot i que la única motivació que l’empeny són els diners, comença a implicar-se cada cop més en l’extravagant i perillosa aventura de trobar pistes sobre La Pastora. Voltar per aquells petits pobles l’any 56 recavant informació sobre un perillós maquis buscat per la Guàrdia Civil, no podia ser fàcil.

En el relat s’alternen els apassionants capítols de la recerca amb les declaracions de la pròpia Pastora que ens narra la seva fosca i tèrbola vida amb paraules colpidores i d’una forta càrrega emocional, fent la trama més interessant encara. Un inesperat gir argumental a última hora, en sintonia amb els clàssics de la novel·la negra, remata la feina amb destresa.

Tota la documentació utilitzada en el llibre s’ha extret de La Pastora. Del monte al mito, un exhaustiu estudi fet pel periodista José Calvo, com ens recorda l’autora al final del llibre.

Una interessant novel·la que connecta, ni que sigui de lluny, amb Inés y la alegria.

2011-06-16T08:50:00.000-07:00

BLANC BO BUSCA NEGRE POBRE

Gustau Nerín

Demolidora crítica de la cooperació i les ONG que actuen a l’Àfrica. Blanc bo... més que un llibre és un cop de puny a l’estomac.

Analitza l’actuació de la majoria d’ONG a l’Àfrica i com els seus projectes no sempre tenen relació amb les necessitats del lloc on s’implanten. I, sobretot, l’escàs o nul seguiment i control que se’n fa un cop marxen els cooperants i ja s’han fet la foto...

Ja a la introducció ens explica: En molts pobles africans hi ha una font amb bomba, d’aquelles que cal moure un llarg mànec de ferro per fer pujar l’aigua, però la majoria de fonts no ragen. Algun dia va venir algú d’un projecte de cooperació i va construir-la. Va marxar i, al cap de poc temps la bomba va deixar de funcionar. I la gent va tornar a buscar l’aigua al riu, com sempre havia fet. El continent africà és un inmens cementiri farcit de projectes abandonats: d’hospitals que mai no han arribat a ser inaugurats, de latrines mai no utilitzades, de guarderies polsoses que mai no han vist un nen, d’ordinadors vells aturats per falta d’electricitat...

Aquest és el to del conjunt del llibre denunciant que les vacunes s’han de llançar perquè no s’han previst neveres als hospitals de campanya per guardar-les, que no hi ha electricitat per fer-les funcionar, o que no hi ha carreteres per traslladar els malalts.

També denuncia l’obscur control de les finances de les ONG, o com els famosos s’apunten a la cooperació (Carla Bruni, Lady Di, Angelina Jolie, etc.) perquè no hi ha res que resulti més atractiu que un “famós amb consciència”. I arriba a ser especialment dur i provocador: “Al llarg de la història s’ha demostrat que el nen negre amb una mosca a la boca és un ganxo molt eficaç per remoure consciències i emplenar xecs”

La seva tesi, en quatre paraules és que la majoria dels projectes de les ONG es basen en que cal enviar gent a l’Àfrica disposada a “ensenyar” com s’ha de transformar el continent, partint sempre dels paràmetres del Nord. Així es pot desaconsellar als nadius que dormin amb les cabres o els bens per insalubre, però mai no gosarien dir a un de París que no es pot dormir amb el gat o petonejar un gos...

Els projectes responen a un missatge subliminal: si l’Àfrica no funciona és perquè estan mal organitzats i per tant cal modificar la forma de ser dels africans.

M’he llegit tot el llibre (és un mal hàbit meu) esperant trobar propostes entre tanta crítica. La proposta hi és però, al meu parer, un xic concisa, insuficient: el que cal és modificar les relacions Nord-Sud i no anar allà a treure’ls les “manies” i imposar-los els nostres costums.

M’esperava més.

2011-05-25T10:10:00.000-07:00

INÉS Y LA ALEGRÍA
Almudena Grandes

Almudena Grandes, de qui només recordo haver llegit un recull de contes “Modelos de mujer” i més d’un article a la premsa, aborda en aquest llarg, intens i apassionant llibre, un petit fragment oblidat de la història d’Espanya: l’intent d’invasió a la Vall d’Aran d’un grup de militars republicans l’any 1944.

Explicada des del sentiment i el reconeixement però potser amb un deix de tristesa, la història d’Inés i Galán compartint un somni històric i col·lectiu, és l’eix d’un relat coral on les petites històries de cada personatge conformen el vitrall d’aquells moments difícils on la voluntat pesava bastant més que la realitat.

Els freqüents flash back donen dinamisme a la narració i permeten relligar tot el relat, però allò que més destaca és la humanitat, el coratge, la valentia i la tendresa que desprèn el personatge central de la Inés.

Una història emocionant per la singularitat dels fets que relata, pels amors i desamors en el si del PCE amb guerres fratricides i càstigs exemplaritzants moguts per la necessitat de supervivència i l’organització clandestina, però sobretot per la magistral construcció d’uns personatges que ens enamoren i ens commouen, que ens fan riure o plorar amb els seus sentiments quotidians, que ens fan viure les seves vides com a pròpies.

Una grandiosa novel·la que recomano amb entusiasme.

Una nota de l’autora, que tanca el llibre diu: “Inés y la alegría es una novela sobre la invasión del valle de Arán, escrita desde el punto de vista de los hombres que, en el mes de octubre de 1944, cruzaron los Pirineos para liberar a su país de una dictadura fascista. No sabían qué intereses, qué cálculos y ambiciones personales se entrecruzaban con su destino, pero nunca dudaron de cual era su objetivo”.

2011-04-27T10:07:00.000-07:00

INDIGNEU-VOS!

Un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica

Stéphane Hessel

Necessària reflexió sobre la situació actual de desmobilització social la que ens fa aquest vell militant de l’esquerra francesa!

De fet no ens diu res de nou, fins i tot podríem dir que tot són obvietats, però calia que algú ens les recordés, quan sembla que la correcció política, el conformisme i la desmoralització s’han apoderat de tots: els bancs campen al seu aire millorant cada any els seus beneficis, els governs cauen de genolls davant l’abstracció del “mercat” i els ciutadans estorats uns, conformats altres, seguim indiferents l’evolució d’aquesta tirania.

I aquí és on Hessel (i l’esplèndid pròleg de José Luis Sampedro) intenten atiar el foc de la indignació pacífica recordant-nos que igual que la Resistència Francesa va néixer per fer front al nazisme, ens cal una nova resistència per fer front a aquesta nova amenaça que com un nou feixisme, està anul·lant les nostres capacitats i els nostres drets.

Hessel, amb 93 anys i redactor en els seu moment de la Declaració Universal dels Drets Humans, diu: “Demanem a les noves generacions que facin viure i que transmetin l’herència de la Resistència i els seus ideals. Els diem: agafeu el relleu, indigneu-vos! Els responsables polítics, econòmics, intel·lectuals i el conjunt de la societat no han de claudicar ni deixar-se impressionar per l’actual dictadura internacional dels mercats financers que amenaça la pau i la democràcia”. “La indiferència és la pitjor de les actituds”.

Potser caldrà que mostrem la nostra indignació i no ens deixem tiranitzar per aquesta nova dictadura del diner.
PS
Dissortadament sembla que el futbol ens redimeix de tots els problemes i aquí la única indignació freqüent, reiterada i acceptada és la dels que perden el partit, el trofeu, el torneig o com dimonis es digui això.
I així ens va.

2011-04-01T10:21:00.000-07:00

LOS OJOS AMARILLOS DE LOS COCODRILOS

Katherine Pancol

Una història sobre la superació personal plana i plena de tòpics d’una dona amb dues filles, tímida i molt bona que és abandonada pel seu marit que marxa a l’Àfrica per fer-se càrrec d’un criador de cocodrils (d’aquí el títol).

En una biblioteca coneix un home guapo i molt bo de qui s’enamora secretament.

La germana de la protagonista, jove, guapa i dolenta la convenç per escriure un llibre sobre el segle XII figurant ella com a autora.

A tot això afegiu-hi un pare molt ric però molt bo i una mare molt i molt dolenta i una veïna i amiga que té una rocambolesca història amb la família reial britànica.

I van ser feliços i van menjar anissos.

Si en voleu més, llegiu-lo, però després que ningú no digui que no ho havíem dit.

Incomprensible l’èxit a França: més d’un milió d’exemplars venuts. Tan entretingut com prescindible.

2011-03-29T10:14:00.000-07:00

SUNSET PARK
Paul Auster

Alguns m’havien dit que en Paul Auster ja no era Paul Auster, que havia perdut pistonada en els darrers llibres. Amb aquesta prevenció he començat Sunset Park, una excel·lent novel·la a l’altura de les Bogeries de Brooklin. Una desfilada de personatges potents, rodons, magistrals i entendridors alhora.

La història de’n Miles Heller, un jove enamorat d’una menor, obsedit per la mort del seu germà i que viu a Sunset Park, a Brooklyn, amb un grup de joves. En Bing Nathan, un inconformista fins el moll de l’os, antic amic de la infància i que ha muntat un estrany negoci: l’Hospital de les Coses Trencades; l’Ellen, una dibuixant grassoneta que té una vida íntima eròtica i pertorbadora; l’Alice Bergstrom, estudiant a punt de llicenciar-se, amb un xicot una mica fatxenda i que sent una profunda i inconfessada atracció per en Miles.

Lluny de la casa de Sunset Park tenim en Morris Heller, editor i pare de’n Miles, un home incapaç de superar les tragèdies que l’envolten, la Mary-Lee Swann, actriu i mare de’n Miles que potser es va preocupar més de la seva carrera que del seu fill, i la Willa, companya del pare.

Els personatges estan carregats d’humanitat i tendresa però el que fa magistral aquesta història és el paper invisible del narrador. Auster aconsegueix una fita difícil al meu parer: tot i estar narrada en tercera persona, l’autor sap desaparèixer darrera la potència de la història i dels seus personatges.

A la solapa hi diu: “En un temps de crisi i canvis, Auster ens recorda les coses que són realment essencials: L’amor, l’art i la miraculosa estranyesa que significa el fet de ser vius”.

Així és la novel·la de Paul Auster: coral, sensible i profunda sobre uns joves desesperançats però fidels als seus principis.

2011-02-21T09:22:00.000-08:00

CADA SIETE OLAS

Daniel Glattauer

No tenia cap interès especial en llegir la continuació de Contra el vent del nord, però en alguna diada assenyalada d'aquestes passades festes algú me'l va regalar.

I no em captivava la idea perquè un cop superada la sorpresa de l’esquema literari epistolar a base de correus electrònics amens, àgils i a voltes trepidants, la història que hi ha al darrere és una mica més del mateix, les relacions indecises i titubejants entre ambdós protagonistes però, això sí, en aquest cas coronant el cim, perquè probablement l’autor no compta amb una tercera entrega.

(Cervantes tenia raó amb allò de que mai segones parts foren bones).

Distret, si el que es busca és distracció. Prescindible si hom hi busca quelcom més.

2011-02-13T11:02:00.000-08:00

EL CLUB DELS OPTIMISTES INCORREGIBLES

Jean-Michel Guenassia

Michel és un vailet que es fuma les classes d’escola per anar a jugar a futbolí al bar Balto de París als anys cinquanta. Darrera d’una cortina s’hi amaga una porta que dóna accés a un estrany club on s’hi apleguen exiliats de l’Europa de l’est. Antics ex-comunistes i antics ex-anticomunistes que d’una manera o altra han hagut de creuar el teló d’acer deixant enrere amors, famílies i de vegades ideals. Al Balto maten les hores jugant a escacs i discutint sobre l’humà i el diví. El club esdevé un aparador de personatges peculiars i estrambòtics tots ells amb un passat carregat d’experiències i vivències vitals i de les quals en Michel s’anirà nodrint.

Dos taxistes de nova professió, un d’ells de passat suposadament aristocràtic entabana els clients amb històries inventades sobre la seva participació en l’assassinat de Rasputin, perllongant la carrera tant com pot. L’altre, ex-comunista, li retreu la seva actitud. “Jo no menteixo: els explico històries i com més dura la carrera, més diners guanyes” “Ja, però és que jo no sé mentir” “No m’estranya: amb aquesta educació comunista, què es pot esperar”. Un polonès, un grec, un hongarès, un policia francès dels serveis secrets, i de tant en tant, fins i tot Jean-Paul Sartre i Joseph Kessel, que asseguts en un racó llegeixen o escriuen aliens a tots els altres. Molts altres personatges desfilen per la vida de Michel com en Pierre, enrolat en la guerra d’Algèria, qui li fa donació d’una excel·lent col·lecció de discos de rock and roll; la Cécile, germana d’en Pierre, per a qui ell esdevé el seu germanet petit; la Camille, un amor impossible d’assolir, o la pròpia família, pare i mare, amb qui manté una difícil relació. Com a teló de fons, la guerra d’Algèria on el germà gran Franck hi participa amb dramàtiques conseqüències.

Michel, afeccionat a la fotografia, coneixerà l’enigmàtic Saixa, l’únic personatge del Balto que no manté bones relacions amb els altres. Un terrible secret compartit per tots, i que no es desvetllarà fins els últims capítols (penso que de forma un tant precipitada) dóna sentit a aquestes relacions tan particulars entre tots els exiliats i condueix la narració a un punt àlgid de redempció.

Una excel·lent novel·la llarga (vora 600 pàgines) amb una munió de personatges fascinants enmig dels quals Michel anirà creixent, aprenent escacs i aprenent lliçons inesborrables. Un llibre esplèndid (amb una portada magnífica de l’agència Magnum), que és també un bocí d’història de la desfeta dels països de l’est i del París acollidor dels anys cinquanta.

2011-01-29T11:04:00.000-08:00

(Article publica a la revista Parlem de Sarrià nº 74)

AMIN MAALOUF

Premi Príncep d’Astúries 2010

Aquest any el premi Príncep d’Astúries de les Lletres ha estat atorgat a l’escriptor Amin Maalouf de 61 anys. Autor d’orígen franco-libanès ha estat guardonat per tractar en la seva obra la complexitat de la condició humana i perquè en la seva forma d’escriure transmet una voluntat de reconciliació en el marc de la interculturalitat que suposa la zona mediterrània.

A l’acta de lliurament del premi, el jurat va argumentar la seva candidatura amb aquestes paraules: “Amb un llenguatge intens i suggerent, Maalouf ens situa en el gran mosaic mediterrani de llengües, cultures i religions per a construir un espai simbòlic de trobada i enteniment”.

Amin Maalouf va néixer el 1949 al Líban en una família d’origen cristià. Després d’acabar els estudis i seguint la tradició paterna, va fer de periodista i va viatjar per diversos països com l’Índia, Bangladesh, Etiòpia, Somàlia, Kènia, Iemen o Algèria, treballant en ocasions com a corresponsal de guerra.

Poc després de començar la guerra civil al Líban, s’instal·là a París, ciutat on continua vivint.

A partir del 1985, Maalouf es dedica plena i exclusivament a l’escriptura. Nombroses de les seves novel·les parlen de l’Orient Mitjà, l’Àfrica i la Mediterrània sempre amb un denominador comú: la lluita per la coexistència i la tolerància de les diferents cultures. Ha rebut el premi Mediterrani 2004 per “Orígens”, el Premi Goncourt 1993, un dels premis literaris més importants de França, per la seva obra “La Roca de Tanios”, i el premi Maison de la Presse 1988 per “Samarcanda”.

Fou investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Rovira i Virgili l’any 2006.

Una de les seves obres més personals és Orígens una extraordinària història familiar seguint el fil de les persones, dels costums i de les idees d’un territori molt mal conegut.

A Orígens Amin Maalouf, autor també de Lleó l’africà i Samarcanda entre d’altres, explica els orígens de la seva família en un llibre extens on allò més important és, no ja la història dels seus, sinó les vicissituds dels seu poble.

Tal i com diu al principi: “Algú que no fos jo hauria parlat d’arrels. No és el meu vocabulari. La paraula arrels no m’agrada i la imatge encara menys. Les arrels s’enfonsen a terra, es retorcen dins el fang, es propaguen en les tenebres; mantenen l’arbre captiu des que neix i l’alimenten a canvi d’un xantatge: Si t’alliberes, et moriràs!”

Rebuscant en l’arxiu familiar, troba documents i cartes dels seus avantpassats, --els uns emigrats a Cuba i d’altres com el seu avi Botros, fundador al propi país de l’Escola Universal, una escola progressista i integradora, avançadíssima pel seu temps-- a través de les quals va reconstruint el seu arbre genealògic i la història de la seva família; en definitiva la història del seu país.

Els seus avantpassats es defineixen com a libanesos, sirians i turcs. I explica que si bé l’estat turc tal i com el coneixem actualment va néixer després de la Primera Guerra Mundial sobre la ruïnes de l’imperi Otomà, ja feia temps que es coneixia comunament com a Turquia. Així indistintament es definien com a otomans libanesos o sirians. Segons el seu esquema mental, pertanyien a l’estat de Turquia, la llengua era l’àrab, vivien a la província de Síria i la seva pàtria era el Líban. Hi havia una certa fluïdesa en les denominacions i fronteres que es va perdre amb l’ascens dels nacionalismes. “Fa cent anys escassos, els cristians del Líban deien que eren sirians; els sirians buscaven un rei a la Meca; els jueus de Terra Santa es proclamaven palestins i el meu avi es considerava otomà. Encara no existien els estats de l’actual Pròxim Orient i el nom d’aquesta zona encara no s’havia inventat: es parlava de la Turquia d’Àsia. Des d’aleshores, molta gent ha mort per pàtries pretesament eternes; i molta més en morirà demà.” Una alliçonadora i valenta reflexió que potser haurien de fer més d’un.

Orígens no és ben bé una novel·la ni és tampoc una biografia: és una història familiar amb personatges singulars fora del comú, és un retrat d’una zona del món molt poc coneguda, és segurament la recerca dels orígens del propi autor i amb ells els del seu poble.

Samarcanda és el segon llibre de la trilogia sobre el Pròxim Orient que comença amb Lleó l'africà i acaba amb Els jardins de llum. La ciutat, que fou punt neuràlgic de la Ruta de la Seda, està situada a l'actual Uzbequistan, va ser conquerida per Alexandre el Gran al segle II a.C. i a partir del segle VIII ja sota domini dels àrabs, va viure èpoques de gran rellevància i prosperitat.

A finals del segle XIX, un estudiós nord-americà ressegueix el fil perdut d'un manuscrit emblemàtic del segle XI, l’autor del qual és Omar Khayyam, un poeta, filòsof i astrònom que s'instal·la a Samarcanda i que viu l’època convulsa de l’expansió de l'imperi persa en lluita contra l’imperi turc i fins la invasió dels mongols. L’autor ens narra la vida d’aquest home de pau que es nega a servir cap dels diferents governants amb qui té relació, relatant-nos també les lluites de les diferents faccions i la implantació d’un règim de terror, el de la secta dels "assassins", similar al dels taliban i altres fanàtics integristes actuals: és la realitat escruixidora d’aquelles terres i d’aquella època.

A Lleó l'africà Amin Maalouf ens presenta la història d’un personatge nascut a la Granada de l’any 1488, musulmà errant, instruït i prudent, que juga un important paper en els afers diplomàtics del seu temps. Home creient però no fanàtic, és capaç de fer d’intermediari entre Roma, l’Imperi Otomà, el rei de França i els soldanats del Magrib. En canvi a Samarcanda l'autor repassa, amb una prosa extraordinària, rica i suggerent, la història antiga de Pèrsia a través de la persona de Omar Khayyam i la itinerant possessió del seu manuscrit en mans de diferents personatges de l’època, i a la darrera part del llibre, explica la història no menys convulsa de principis del segle XX, on la dependència dels russos i dels britànics, hipotecava el futur i l’autonomia de l’actual Iran.

Ambdós llibres són un retrat de la història de tota aquella zona però a més són, sobre tot, un cant a l’esperança i en contra de qualsevol dogmatisme a l’hora de resoldre els conflictes, que lliga amb la tradició de l’autor de presentar-nos sempre una posició de diàleg en les històriques i interminables lluites en aquest convuls territori.

2011-01-18T10:56:00.000-08:00

LAS RUINAS DE PALMIRA

Conde de Volney

Hi ha llibres, com he fet al llarg de la meva vida amb el Quixot, que convé tornar a llegir passats uns anys. És el que vaig fer amb Las ruinas de Palmira, que havia llegit fa una bona colla d’anys (més de vint, potser) i del qual en vaig trobar una vella i dolenta edició de butxaca que s’ha desmanegat només de tocar-la. Però m’ha servit per recordar que és una interessant i devastadora reflexió sobre el poder i les religions escrita l'any 1791 i que avui seria titllada de pamfletària i demagògica.

Constantin-François Chassebœuf de La Giraudais, conegut com a Volney va néixer el 1757 a França. El 1791, després d’un llarg viatge per Egipte i Síria, publicà Las ruinas de Palmira, Meditación sobre las ruinas de los imperios, obra que tingué un enorme èxit i que fou traduïda ben aviat a l’anglès, alemany, holandès i espanyol. Fou premiat per la zarina de Rússia Catalina, Napoleó li atorgà el títol de comte i Lluís XVIII el va nomenar senador. Moria a París l’abril de 1820.

En aquesta obra Volney fa un repàs a totes les religions posant de manifest les seves coincidències en un bon grapat de coses i també la seva inconsistència a l’hora d’explicar els orígens de la vida. "Si resumís ahora la historia del espíritu religioso vereis que no ha tenido más autor que las necesidades del hombre...y ha sido suscitado por la ambición de los jefes, las trapacerias de los promulgadores, la credulidad de los prosélitos, la ignorancia del vulgo y el orgullo intolerante de todos."

Pel que fa als poders polítics, no se n’està tampoc de recordar-los quin és exactament el seu paper: "Os levantamos ahora sobre nosotros, a fin de que podais descubrir mejor el conjunto de nuestras relaciones...pero acordaos de que sois nuestros semejantes; el poder que os damos es nuestro; que os lo damos en depósito y no en propiedad o herencia; que habéis de ser los primeros en obedecer las leyes que forméis; que después bajaréis adonde estamos y no habréis adquirido otro derecho que el de la estimación y de la gratitud."

La seva filosofia de vida es resumeix en aquesta frase: “Tota saviesa, tota perfecció, tota filosofia, consisteix en la pràctica d’aquests axiomes: conserva’t, instrueix-te, instrueix els altres, modera’t, viu per als teu proïsme, a fi de que ells visquin per a tu”.

Fa poc més de dos-cents anys el Comte de Volney ( viatger empedreït i gran filòleg arabista) ja deia el que calia dir. Situats de ple en el segle XXI, encara som allà mateix.

2010-12-15T09:17:00.000-08:00

ELS IMPERFECCIONISTES
Tom Rachman

Intrigues en la redacció d’un diari.

En Lloyd, corresponsal a París, que no té ordinador però diu que el té espatllat i escriu els seus articles en una vella màquina d’escriure electrònica i els envia a la redacció per fax, necessita tant sí com no, una notícia amb ganxo. Els seus contactes no rutllen i decideix trucar el seu fill que treballa (més o menys) al Ministeri d’Afers Exteriors. Després de convidar-lo a sopar i fer-li una colla de retrets sobre la seva forma de viure, de vestir, etc, intenta treure-li informació que pugui servir per a un article. El fill només diu vaguetats que ell infla tant com pot: L’enviament d’una força de pau de les Nacions Unides a Gaza. Mil quatre-centes paraules sense citar cap font. Finalment, un cop contrastada la font, la notícia no es pot publicar.

Així, les anècdotes d’alguns dels col·laboradors, estrafolaris i entranyables alhora, van farcint aquesta història d’un diari d’àmbit internacional amb seu a Roma, amb les vivències professionals i personals dels seus treballadors.

L’època de la premsa escrita va deixant pas, precipitadament, a Internet mentre la maldestre colla de redactors avança penosament cap a un futur incert, i amb la guerra d’Afganistan i la d’Iraq com a teló de fons, no troben material per omplir les pàgines del seu diari. Paral·lelament a les vicissituds dels reporters anirem descobrint el naixement d’un diari al final de cadascun dels capítols.

Una obra subtil, a mig camí entre la novel·la i el relat breu (cada capítol se centra en un personatge), que entreté i convida a la reflexió, amb un retrat encertat de les misèries del periodisme. Un llibre que recorda l’excel·lent film de Billy Wilder Primera Plana (The Front Page) de 1974. Us recomano veure’n aquest fragment.
http://www.youtube.com/watch?v=oDrXPhxYthw&feature=related.

2010-11-27T10:01:00.000-08:00

ELS CONVIDATS
Emili Teixidor

Emili Teixidor, reprenent l’escenari de Pa Negre, ens situa en els immediats anys posteriors a la guerra civil en un poblet d’Osona. El casament d’una fadrina i els convidats que hi han d’assistir serveixen de marc per retratar la societat del moment. Un orfenat on els fills dels vençuts són obligats a oblidar el seu passat, se’ls canvia el nom i se’ls dóna en adopció a famílies afectes al nou règim; uns presos polítics que treballen en la reparació d’un pont; un pare maltractador; un alumne avantatjat disposat a ser un delator i a fer qualsevol cosa per adherir-se al bàndol dels vencedors, o un canvi d’alcalde per interessos urbanístics, en són alguns dels elements que conformen la trama.

Un retrat curós dels anys duríssims de postguerra, amb els consegüents arribistes locals, que també hi foren. Amb tot, la novel·la queda lluny, al meu parer, de l’esplèndida Pa Negre, puix la seva trama m’ha semblat més fluixa, menys densa.

(Bloguejant he trobat moltes ressenyes del llibre, però m’ha costat molt trobar opinions favorables. Deu ser que no sóc l’únic lector a qui no ha acabat d’agradar).

2010-11-15T08:32:00.000-08:00

L'ADVERSARI
Emmanuel Carrère

El programa “Versión Espanyola” de la 1ª emet “La vida de nadie” excel·lent pel·lícula del director Eduard Cortés basada en el llibre “L’adversari” basat alhora en fets reals.

El llibre d’Emmanuel Carrère, és la crònica d’un esgarrifós crim esdevingut a França l’any 1993.

Jean-Claude Romand, un "modèlic" cap de família és doctor en medicina i ocupa un alt càrrec a l’OMS de Ginebra. Assessora familiars i amics sobre qüestions financeres i té uns ingressos sòlids i una vida feliç.

Però res d’això no és cert. Ni és doctor (va fer amb prou feines dos anys de medicina), ni treballa a l’OMS ni té més ingressos que allò que aconsegueix estafar a uns i altres. Viu immers en un món d’enganys (la professió, el lloc de treball, els diners, etc.) fins que un dia, acorralat per la seva pròpia mentida, decideix acabar amb tot, assassina la dona, els dos fills i els seus pares i tot seguit s’empassa un grapat de barbitúrics i cala foc a la casa sortint-ne malferit però viu.

Emmanuel Carrère, a través d’una llarga sèrie d’entrevistes amb Jean-Claude, defuig l’estil de Truman Capote a A sang freda, i en fa un relat quasi en la primera persona de l’assassí, reconstruint la vida d’un home turmentat pel pes de la seva impostura. El resultat de tot plegat és L’adversari, la reconstrucció minuciosa d’una vida turmentada, d’una mentida que va a poc a poc apoderant-se d’un home més aviat gris i poruc fins a ocupar-lo per complet i anul·lar la seva autèntica personalitat. Un treball difícil i honest en que l’autor es qüestiona constantment la justesa de la seva visió i la conveniència o no d’escriure el llibre.

Terrible i colpidora història que l’autor sap desgranar amb honestedat.

imatge de l'assassí i la seva família

2010-11-08T10:12:00.000-08:00

HISTÒRIES DEL SENYOR X.
Pere Saborit

Sorprenent llibre d’aforismes que en el seu conjunt dibuixen un home, X, amb un estrany sentit tràgic de la vida. L’enginy, la ironia o el sarcasme basteixen els textos breus, (alguns microrelats, això que ara en diuen “nanorelats”), que al llarg de més de vint anys configuren el personatge X.

Entre el pessimisme i el “tammenfotisme” el llibre té algunes perles que no puc deixar de reproduir:

-Tenint en compte que quan va néixer no coneixia ningú, X, tampoc no creia que les coses li haguessin anat tan malament.
-X. sempre disposava d’una frase brillant per oblidar-la just en el moment abans que li hauria calgut usar-la.
-X. se sentia sovint com un quadre impressionista. A certa distància (física, emotiva i intel·lectual) produïa bon efecte, però, de més a prop, hom podia constatar amb estupor com la persona d’X. no era altra cosa que una barreja de taques físiques i psicològiques.
-Molt de tant en tant, X. tenia una gran idea a flor de llavis, el més corrent, però, és que tingués tota la boca ocupada per tòpics i frases fetes.
-Conscient en tot moment de la insignificança de la naturalesa humana, X. s’estranyava que ell, un home, hagués pogut arribar a adonar-se d’aquesta gran veritat.

Un llibre original, captivador, que convida a la reflexió i que jo recomanaria no llegir d’una sentada: podria arribar a cansar. Com els bons tastets, millor una ullada de tant en tant.

2010-10-13T10:27:00.000-07:00

MALETES PERDUDES
Jordi Puntí

Quatre germans fills d’un mateix pare i de quatre mares diferents. Quatre ciutats París, Londres, Frankfurt i Barcelona. Quatre noms o un de sol: Christophe, Christopher, Christof i Cristòfol.

Aquesta és l’al·lucinant, divertida i entranyable història que ens explica Jordi Puntí en l’excel·lent novel·la Maletes perdudes. La recerca dels quatre germans del pare desaparegut ens hipnotitza amb les històries d’en Gabriel i els seus companys de mudances i secrets, en Petroli i en Bundó.

Dues dècades després que el pare els visités per últim cop, el secret es destapa i els germans es troben per reconstruir la vida d’en Gabriel. La infantesa en un orfenat amb l’inseparable Bundó, l’afició per jugar a cartes (i fer trampes) i la vida de camioner. Els quatre fills narren amb una veu única, els seus records i sobretot les carències d’un pare viatger treballador d’una empresa de mudances que voltava per mig Europa i que amb els seus socis Petroli i Bundó, tenien l’hàbit de “distreure” algun petit paquet de cada mudança. Després de mitja vida d’anar amunt i avall i malviure en una pensió de Barcelona quan no voltava, un terrible esdeveniment l’aparta de la feina i s’enclaustra fins a desdibuixar-se.

L’aparició a la segona part de la Rita, treballadora a l’aeroport i mare d’en Cristòfol, i la seva afició a sostreure algunes maletes perdudes, és una troballa impagable.

Les quatre veus, com una de sola, aniran perfilant els trets d’en Gabriel, omplint el llibre d’anècdotes apassionants.

Els personatges, en Petroli i en Bundó, la dispesera senyora Rifà, la Rita o la Carolina-Muriel, són tots esplèndids, (els quatre fills són de fet un sol personatge) i el dibuix de la Barcelona dels temps franquistes, extraordinari. Un fragment que m’ha agradat especialment; En Gabriel visita el Bocaccio: “Només d’entrar al local vaig comprendre la situació: era un bar de nens pijos, de fills de papà! ... tots plegats irradiaven un optimisme natural. Els resultava extremadament fàcil ignorar que vivien sota una dictadura. Potser per això anaven tots vestits com d’uniforme: elles amb túniques vagament orientals, vestits fluixos i minifaldilles, i ells amb texans Lois, jerseis de llana shetland i en algun cas una corbata de punt. La conversa va ser una desfilada de banalitats. S’esforçaven per ser brillants, cosmopolites, però sonaven pedants, gomosos”.

Potser el rescat final d’en Gabriel és una mica forçat, una mica massa “pel·liculero” però amb tot, un llibre excel·lent, rodó com una poma, que et captiva des de les primeres pàgines (en té 450) i que lamentes que s’hagi acabat. Com diuen els cristòfols “Ens pensem que coneixem els que ens envolten i que podem preveure les seves emocions, però és tan sols un miratge. La vida interior d’una persona és el secret més impenetrable del món, una cambra cuirassada”.

2010-09-16T10:18:00.000-07:00

(Amb motiu de la mort de l’escriptor José Saramago, vaig fer un article per la revista P arlem de Sarrià que podreu llegir si us hi connecteu. Després d’esperar que es publiqués la revista, i per facilitar-vos la feina, l’he penjat al bloc)

L’ANY DE LA MORT DE JOSÉ SARAMAGO

A mitjans de juny moria l’escriptor portuguès i premi Nobel de Literatura de l’any 1998, José Saramago. Parafrasejant el títol d’un dels seus llibres, m’he permès encapçalar aquest escrit sobre la seva figura literària i humana.

José de Sousa Saramago neix a Azinhaga l’any 1922. Fill de pares camperols i amb pocs recursos, va haver de deixar els estudis i posar-se a treballar des de molt jove. Primer feu de ferrer i després d’administratiu, començant a escriure alguna cosa que o bé no tingué èxit o senzillament ni s’arribà a publicar. Durant prop de trenta anys no va escriure res, “No tenia res a dir, i quan no es té res a dir, el millor és callar” va dir.

L’any 1969 s’afilia al Partit Comunista Portuguès i col·labora en un diari d’abast nacional O Diário de Notícias del qual aviat en va ser expulsat per raons ideològiques. Va ser censurat i perseguit en temps de la dictadura de Salazar, aconseguint finalment feina en una editorial i fent traduccions. Entre 1972 i el 1973 fou redactor del Diário de Lisboa, i l’any 1974 s’afegeix al gran moviment anomenat la "Revolució dels Clavells", que portaria la democràcia a Portugal.

L’any 1988 es casa amb Pilar del Rio, qui passarà a ser la seva traductora. Pocs anys després, amb motiu de l’escàndol que provoca a Portugal la publicació de L’evangeli segons Jesucrist, es trasllada definitivament a viure a Lanzarote.

L’any 1998 li fou concedit el Premi Nobel de Literatura, el primer a un escriptor portuguès. L’Acadèmia Sueca va destacar la seva capacitat per «fer comprensible una realitat fugissera, amb paràboles sostingudes per la imaginació, la compassió y la ironia».

Als 87 anys va morir a Lanzarote víctima d’una llarga malaltia.

El compromís

Home profundament compromès amb les idees d’esquerres i de progrés, mai no va dubtar a significar-se públicament en favor de les més diverses causes. Aquest n’és un breu resum:

-1974 Va participar en la Revolució dels Clavells que acabaria amb la dictadura de Salazar. Posteriorment, i durant poc temps va treballar al Ministeri d’Informació de Portugal.

-1997 Amb motiu de la matança de camperols a Chiapas, visita la zona i els campaments de refugiats. S’entrevista i dóna suport al Subcomandante Marcos.

-2003 guerra de l’Iraq. Participa activament en el moviment No a la guerra, essent l’encarregat de la redacció del Manifest i de la seva lectura en una de les manifestacions a Madrid.

-Cuba. Tot i tenir, com la majoria dels intel·lectuals d’esquerres, simpaties pel model cubà, l’any 2003, a ran dels problemes amb els balseros, Saramago retira el seu suport al règim castrista. “D’ara endavant—va dir—Cuba seguirà el seu camí. Jo em quedo”.

-2004 Palestina. Critica durament l’actitud israeliana en una trobada de suport a Arafat.
-2004 Signa una carta de suport al poble sahrauí.
-2009 Visita l’activista Aminatu Haidar en vaga de fam a Lanzarote.
A aquest breu inventari, caldria afegir la publicació de multitud d’articles i opinions sempre punyents amb el poder i en defensa dels més desafavorits.

L’escriptor

Després d’una primera novel·la quasi desconeguda Terra de pecado, publicada l’any 1947, no tornaria a publicar amb èxit fins l’any 1982 amb Memorial do convento, on explica en un període de trenta anys, les dures condicions del poble portuguès en temps de la Inquisició.
L’any de la mort de Ricardo Reis, publicada l’any 1984, recrea el retorn a Lisboa d’un dels heterònims del gran escriptor Fernando Pessoa. Una interessant reflexió sobre la realitat i la ficció d’un personatge imaginat, en l’escenari nostàlgic de la Lisboa dels anys trenta.
A La balsa de piedra, de l’any 86, planteja un fet singular: una profunda esquerda als Pirineus, converteix la Península Ibèrica en una illa a la deriva. Una metàfora sobre l’hegemonia d’Europa i EEUU i una picada d’ullet al somni panibèric.

L’any 1991 publica L’Evangeli segons Jesucrist, una heterodoxa i polèmica visió de la vida de Jesús que va provocar una encesa polèmica amb El Vaticà, i que el govern portuguès va vetar al Premi de Literatura Europea en considerar que ofenia els catòlics. Aquest fet va motivar que fixés la seva residència definitiva a Lanzarote.
Ensayo sobre la ceguera, de l’any 1995 forma part, junt amb Tots els noms i La caverna, d’una trilogia sobre la identitat de l’individu. Una estranya malaltia deixa cegues les persones. Totes menys una. Una reflexió sobre la solidaritat, l’ètica i l’amor. Una novel·la dura, que el director brasiler Fernando Meirelles va adaptar al cinema en una versió també força dura.

A Tots els noms (1997) un buròcrata kafkià de nom José (l’únic nom que apareix al llibre) s’enamora bojament d’una dona de la qual només en coneix la seva fitxa. Saramago ens parla de l’aïllament i l’amor en la societat contemporània.

La caverna, publicada l’any 2000, tanca la trilogia i parteix del mite de Plató. "El Centre", emblemàtic lloc metropolità que s’articula com a nucli inevitable de les persones i les seves activitats industrials, agrícoles o artesanals, ens és presentat com a sinònim del benestar, progrés i modernitat a que tots estem obligats a aspirar. “El Centre” ofereix als residents totes les sensacions i emocions que necessiten per tal que no els calgui sortir-ne: des d’un temporal de pluja i neu fins a platges tropicals paradisíaques. És també un parc temàtic on res no és veritat. Un fals progrés que anul·la tots els valors, una modernitat imposada que anul·la l’individu fomentant, contradictòriament, l’individualisme.

El hombre duplicado, del 2002, podria afegir-se a aquesta trilogia. Un home de prop de quaranta anys, professor d’història en un institut, divorciat i amb una vida més aviat gris, descobreix casualment que té un doble. El tema però no és nou: ja l’escriptor rus Fiodor M. Dostoievski (1821-1881) en una de les seves primeres novel·les, El Doble, va abordar aquest tema des d’un vessant més psíquic i que marcava ja una de les principals característiques de la seva àmplia producció: la introspecció psicològica.
El que ens planteja Saramago amb aquesta inquietant descoberta, són els dubtes sobre la pròpia identitat. La recerca del doble esdevé la recerca del seu alter ego, potser la descoberta de si mateix.

L’any 2004 publica Ensayo sobre la lucidez. A les eleccions d’una ciutat, la majoria dels habitants decideixen votar en blanc. El govern, temorós que aquest gest pugui malmetre els fonaments de la democràcia, ho atribueix a una conxorxa internacional anarquista. Una profunda reflexió sobre la participació i el poder. I també sobre les armes més freqüents del poder: els culpables han de ser eliminats i si no es troben, s’inventen.
Si aquí imaginava un país on la gent vota en blanc, a Las intermitencias de la muerte (2005) va més enllà i s’inventa un país on la mort deixa d’actuar, on la gent no mor. La joia i l’entusiasme col·lectiu esdevenen aviat desesperació i caos: la congestió als hospitals, la fallida del sistema de pensions... Com sempre jugant amb l’absurd i donant-li la volta fins fer-lo creïble.
El viaje del elefante del 2005, és el relat del viatge d’un elefant des de Lisboa fins a Viena passant per Valladolid, ciutat de residència de l’aleshores regent d’Espanya.
Una novel·la coral –l’autor va preferir dir-ne un conte llarg—on el protagonista no és humà, però sí que ho és la condició humana. Una delícia i un divertiment que es llegeix en un tres i no res.
La seva última obra publicada en vida va ser Caín, gairebé vint anys després del polèmic Evangeli segons Jesucrist. Un irreverent i irònic recorregut per alguns passatges de la Bíblia. Saramago redimeix el protagonista de l’assassinat d’Abel i considera a Déu com l’autor intel·lectual d’aquell fet.

Saramago, ateu declarat, sempre tingué una relació crítica amb l’església. “No crec en déu i no em fa cap falta –va declarar. Els ateus som les persones més tolerants del món. Un creient fàcilment passa a la intolerància”.
Descansi en pau en el cel dels ateus.

2010-09-13T09:10:00.000-07:00

EL VICARI DE WAKEFIELD

Oliver Goldsmith

Goldsmith escriptor, poeta i metge nascut a Irlanda l’any 1730 ens explica les aventures i desventures del reverend Primrose i la seva família sotmesos a un seguit d’adversitats. Escrit en breus capítols ens va narrant totes les calamitats que han d’afrontar i com remunten, amb més o menys fortuna, cadascuna de les diverses atzagaiades.

Però les desgràcies successives i creixents i les pèrdues i retrobaments familiars, només se salven perquè l’autor, amb un fi sentit de l’humor que m’ha recordat l’estil de Chesterton, ens ho presenta tot quasi com una broma, traient-hi ferro, evitant tothora caure en el melodrama divuitesc.

Amb tot hi destaco un parell de perles, una sobre l’autojustificació: El dolor que la consciència infligeix en l’home que ha obrat malament, aviat s’alleuja. La consciència és covarda, i aquelles faltes que no ha tingut prou força per evitar, poques vegades és prou justa per condemnar. L’altra sobre el càstig i les presons: Seria molt desitjable que els poders legislatius fessin les lleis més amb l’objectiu d’esmenar que amb el de mostrar severitat, i que es convencessin que la manera d’eradicar la delinqüència no és fent els càstigs habituals, sinó excepcionals.

Ja es veu: de broma en broma, però amb reflexions profundes i cabals.

2010-08-24T01:01:00.000-07:00

Les vacances, les hores mortes, una hamaca sota l’ombra d’un pi i un grapat de llibres per llegir. Aquests són alguns dels que he pogut llegir aquests dies.

Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño. Una extensa novel·la (610 pàgines) on dos poetes adscrits al realisme visceral, cerquen l’empremta de Cesárea Tinajero, una poetessa pionera en aquesta disciplina. La recerca, el viatge i les conseqüències es perllonguen durant vint anys, amb una desfilada de personatges estranys els uns, intrigants els altres, tronats la majoria. Una novel·la estranya i espessa. Potser massa espessa per llegir-la sota un pi.

Homes, com Dones d’Isabel-Clara Simó, és un recull de relats breus on es dibuixen els prototipus d’homes vistos des de l’òptica d’una dona. Un aplec de tòpics, alguns amb un punt d’ironia i sentit de l’humor.

Una antiga novel·la d’en Carvalho publicada l’any 1981, Asesinato en el Comité Central del desaparegut Manolo Vázquez Montalbán que sempre fa de bon llegir o rellegir. És interessant veure que passats trenta anys moltes de les consideracions polítiques són ben actuals, en canvi pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya sembla que hem anat enrere. És clar que per arribar a aquesta conclusió no calia llegir aquest llibre: n’hi hauria prou de tenir bona memòria.

Canta la hierba de Doris Lessing, Premi Internacional de Catalunya, Premi Príncep d’Astúries i Premi Nobel de Literatura és una novel·la situada a l’antiga Rodhèsia del Sud (actual Zimbabwe) on l’escriptora hi va viure prop de trenta anys. L’assassinat d’una grangera blanca a mans d’un nadiu dóna peu a una crònica dels aspectes més tèrbols i racials de l’Àfrica colonial del segle XX. Interessant i demolidora la història d’una dona filla de grangers, que volgué tenir una vida urbana i acaba els seus dies en una granja improductiva, sumida en la misèria, trastornada i amarada de l’odi i el menyspreu vers els nadius, comú i “normal” entre tots els colons.

Contra el vent del nord de l’escriptor austríac Daniel Glattauer és una troballa. Un home rep erròniament un correu electrònic d’una dona demanant-li l’anulació d’una subscripció a una revista. Amb cortesia i un punt d’humor li fa saber que ha equivocat l’adreça. Ella li respon disculpant-se i a partir d’aquí s’estableix entre els dos una correspondència amb l'expressa condició de no donar-se detalls personals i per tant farcida de mals entesos, que desembocarà en el desig de concertar una trobada. De mica en mica anirem coneixent les característiques d'ambdós personatges, trets que no asseguren l'exit de la trobada.
L’esquema literari original però no pioner, m’ha recordat el de El castell dels Pirineus de Jostein Gaarder també tot ell basat en e-mails, i naturalment tota la literatura epistolar que tingué el seu esplendor al segle XVIII.
La novel·la amena, trepidant i carregada d’humor (i també de drama) ha estat un boom literari a Alemanya, se n’han comprat els drets de traducció a més de trenta idiomes, i és una delícia que es llegeix en un tres i no res.

2010-07-27T09:54:00.000-07:00

BONES VACANCES

Uns quants dies de vacances sempre van bé. Llegir, descansar, jeure, una banyota de tant en tant, compartir el lleure amb la família i els amics i llegir, llegir força per tenir molta teca per a la tornada.

Qui en pugui fer, que les gaudeixi!

2010-07-19T09:33:00.000-07:00

LO QUE ESCONDE TU NOMBRE
Clara Sánchez

El plantejament és força singular. Julián, un supervivent del camp d’extermini de Mauthausen viu obsedit per caçar antics nazis. En troba una parella en un poble estiuenc del llevant espanyol. Paral·lelament la Sandra, una jove embarassada que no sap si s’estima el pare del seu futur fill, coneix en un poblet costaner una parella d’avis encantadors que li fan costat en les seves atribolacions.

Julián li explica a Sandra la veritable naturalesa dels avis i aquí s’acaba l’interès del plantejament per caure en una monotonia d’anades i vingudes, de trobades d’amagat entre l’un i l’altra, de missatges sota una pedra (com si no existissin els mòbils), d’una germandat que els vigila, d’ella enamorant-se d’un cadell nazi, i d’un grapat de situacions que no enganxen de cap manera.

Fidel al criteri de no deixar mai un llibre a mitges, l’he acabat de llegir per l’interès de saber com ho remataria i si al final, amb un cop d’efecte, podria salvar la història però l’autora, Clara Sánchez, guanyadora del premi Nadal per aquesta novel·la (?), no se n’acaba de sortir.

Una història inversemblant, amb poca empenta, amb un llenguatge literari molt pobre i que no destaca en cap aspecte.

Prescindible, com diuen els crítics de cinema.

2010-07-05T01:36:00.000-07:00

EL PODER DEL PERRO
Don Winslow

El poder del perro és una novel·la. Però si com diu l’autor hi ha molt poques coses en el llibre que no hagin passat realment, aleshores la novel·la es converteix en un document brutal i esfereïdor del narcotràfic a Mèxic i les implicacions polítiques de les administracions nord-americanes per controlar, utilitzar i fruir-ne per als més diversos objectius, d’aquesta xarxa de poder i diner.

Els Barrera i els Méndez es disputen el control del tràfic de drogues a Mèxic, una colla d’irlandesos fan la feina bruta i Art Keller, un veterà del Vietnam intentarà posar pau no sempre amb procediments gaire ortodoxes. Una prostituta d’alt standig, un bisbe compromès amb el poble, candidats a la presidència i funcionaris de tots els rangs, es veuen implicats en major o menor mesura en aquesta potent xarxa de corrupció.

Però això seria només una novel·la de lladres i serenos, de l’enfrontament entre famílies que volen controlar la droga, com si d’un El Padrino de Mario Puzo es tractés, i el llibre és molt més. És una història violenta i sanguinària que denuncia la incompetència, la corrupció i les conveniències polítiques dels diversos governs (Keller aviat descobrirà les ramificacions del narcotràfic, que afecten el govern dels EE.UU., capaç de dir que utilitza milions en la lluita contra les drogues per a destinar-los, en realitat, a frenar el comunisme), per exercir el control en una zona especialment calenta. El PRI, Noriega, la Contra a Nicaragua, l’administració Reagan, el nunci del Vaticà a Mèxic, les activitats de la CIA al Panamà, Hondures, El Salvador i Costa Rica, tots esquitxats d’una manera o altre amb la droga, el poder de la droga o els diners de la droga.

Cito un paràgraf significatiu: “El nuevo presidente mexicano tuvo que invitar a los señores de la droga a regresar al pais con el fin de revitalizar la economía y poder pagar el préstamo (dels EEUU). Y los narcos tenian ahora más miles de millones de dólares que antes de la crisis del peso, porque en el período de tiempo transcurrido entre el canje de pesos por dólares y la llegada de la ayuda norteamericana, utilizaron los dólares para comprar pesos devaluados, que a su vez volvieron a subir cuando los norteamericanos entregaron el enorme préstamo. Lo cual significaba que el presidente podía proclamar aquello de romper la espalda de los cárteles de la droga cuando le viniera en gana, pero no debía hacer nada al respecto, porque eso sería un suicidio político y económico.(...) Todo había vuelto a la normalidad.”

Un llibre llarg, dens, especialment cruel i ferotge que arriba a revoltar-te l’estómac en més d’un passatge i que costaria de pair en un cinema. I és que l’estructura literària és força cinematogràfica. Molts diàlegs, frases curtes, punts i apart constants i molta, moltíssima acció. Massa, pel meu gust.

Qui s’atreveixi (són 720 pàgines) no en sortirà decebut.

2010-06-29T04:43:00.000-07:00

L'ELEGÀNCIA DEL NÚMERO ZERO

Lluís Muntada

La història d’en David, un noi que voldria ser en Pol i la seva relació-dependència amb l’Agnès una noia que s’estima en Pol.

Una novel·la poc lineal, que avança a atzagaiades, amb futbol, sexe i disquisicions filosòfiques a dojo. He llegit algunes crítiques tan críptiques com la pròpia novel·la.

Les principals línies de força de "L´elegància del número zero" són el violentament de la identitat personal, la tensió entre passió i raó, un retrat generacional dels ciutadans d´aquest país que van néixer a principis dels 60 del segle passat, i els laberints d´un triangle amorós que va molt més enllà de la carnalitat. (Lluís Muntada dixit)

2010-06-14T10:29:00.000-07:00

EL MALENTENDIDO

Margarita Rivière

Excel·lent llibre de la periodista Margarita Rivière que porta com a subtítol "Cómo nos educan los medios de comunicación". Fa un repàs exhaustiu de totes les trampes a què ens sotmeten diàriament els mitjans de comunicació, tant els diaris com la ràdio i sobretot la televisió. Analitza la falsificació, la desinformació o la informació sotmesa als interessos polítics i/o econòmics. Destaca el paper educatiu que tenen, en la mesura que prioritzen unes notícies per damunt d'altres transmetent preferències, valors o hàbits culturals. De com els periodistes s'erigeixen en actors més enllà del valor de la notícia decidint què interessa i què no a la gent: la selecció dels continguts ja és opinió. O com diu Kapuscinski, la selecció de la informació és censura. L'excessiu respecte a allò "políticament correcte," que és font constant de malentesos i de dificultats per comunicar obertament sobre els grans temes. I també la manipulació de la veritat al servei d'interessos més o menys ocults: per exemple a primers del 2002, el Pentàgon creava, amb l'objectiu de combatre el terrorisme, una oficina de desinformació -anomenada Departament d'Informació Estratègica- advertint als ciutadans nord-americans que circularien moltes mentides. (Potser les famoses armes de destrucció massiva no trobades a l'Iraq en són una mostra).

Examina el paper dels programes escombraries de la televisió, els "reality shows", i no dubta en afirmar "que la televisió és l'instrument més eficaç per buidar de contingut la democràcia".

Pel que fa als periodistes explica els "cartells invisibles" que hi ha en tota redacció. En aquests cartells no escrits, es diu què es pot publicar i què no en funció d'una ideologia, d'uns valors o d'uns interessos del mitjà de comunicació on treballen i que són assumits pels professionals, ajudant d'aquesta manera a fer més gran encara l'engany i la confusió, allò que l'autora en diu "el malentès". Alguns d'aquests "cartells invisibles" són el públic o les audiències en nom dels quals tot s'hi val; l'empresa propietària, el seu ideari, els interessos polítics o comercials, la seva estratègia o les seves necessitats; i el marc cultural en el que es mou el mitjà i la societat.

Per acabar ens proposa una sèrie d'hipòtesis, potser agosarades, però que defineixen clarament les tendències generals de la majoria dels mitjans de comunicació:

- Hipòtesi Z: La comunicació és educació. Si contemplem l'educació d'un individu en 100, el 80% és degut als mitjans de comunicació. L'escola i la família tindrien només un 10% cadascuna.

- Hipòtesi Y: La victòria de l'espectacle. La informació es transmet tocant les emocions de la gent. L'anàlisi i la reflexió resten doncs en un segon pla. Si imaginem que els continguts d'un mitjà són 100, un 90% són espectacle, un 9% informació pura i un 1% anàlisi.

- Hipòtesi X: L'estructura moral (moralista) de la comunicació, en la que el que interessa és el caràcter dels continguts, tant de la publicitat com de la informació. Sobre uns continguts mediàtics que sumarien 100, un 40% correspon a notícies dolentes. Un altre 40% serien bones notícies o fent referència directa a la felicitat (incloent-hi la publicitat); un 10% faria d'equilibri i un altre 10% d'entreteniment o servei.

- Hipòtesi W: La informació s'estructura segons els seus protagonistes. Els mitjans són creadors de popularitat i de referents personalitzats. El triomf i el fracàs són els elements pedagògics. D'un total de 100 aparicions, el 60% estan relacionades amb el poder o la fama (el triomf); un 30% recull el contrast: personatges marginals símbol del fracàs social. El 10% restant és per a la presència "d'experts".

- Hipòtesi V: La informació s'estructura segons la font i els seus interessos. Si els continguts d'un mitjà sumen 100, la informació "planificada" seria d'un 90%, entenent per informació planificada aquella que prové d'agències, de previsió d'actes, etc. El 10% que resta seria d'informació sorpresa o imprevista.

Per concloure ens adverteix d'alguns dels grans perills:

- Confondre la realitat mediàtica amb la realitat real.

- Creure que els mitjans de comunicació només existeixen per informar-nos, ignorant de quina manera modelen les nostres percepcions i ens converteixen en mercat i producte alhora.

Un interessant llibre que qüestiona tot el model informatiu actual i que ens ajuda a obrir els ulls a l'hora de consumir qualsevol informació.

2010-05-26T11:05:00.000-07:00

Avui vull comentar un llibre que no podreu comprar enlloc. Es tracta de Família Ruíz Gómez, Recull de records. La meva família materna.

És, com el subtítol indica, un recull dels records d’infantesa dels cosins germans. La idea sorgeix d’una neboda en una trobada anual dels components de la família que, en no haver conegut els seus besavis, ens proposa posar negre sobre blanc els nostres records. Només un d’ells, el d’en Pere Pau, pel valor testimonial dels fets, s’estén més enllà de la infància, en haver estat un dels milers de refugiats al camp de concentració d’Argeles sur Mer.

Els altres, des del més gran fins l’últim de la colla, que sóc jo, hem anat rebuscant entre els forats de la memòria, aquells records més llunyans per deixar-ne constància per a futures generacions. És una mena de “memòria històrica” d’àmbit casolà.

El llibre, com és lògic, no té cap interès fora del clan familiar, però ha estat un exercici interessant i plaent.

Potser algun dia gosaré continuar amb els records més enllà d’aquells anys de pa amb vi i sucre.

2010-05-24T09:44:00.000-07:00

BULEVARD DELS FRANCESOS
Ferran Torrent

Aquesta és la història de tres joves militants d’una cèl·lula del Partit Comunista d’Espanya als anys seixanta. L’un, en Josep, fill d’un maquis desaparegut i de qui admira la seva determinació per la revolta. L’altra, la Teresa, estudiant i filla d’una família benestant, i el tercer, en Felo, cambrer d’una sala de nit i enamorat de la vedette. Tots tres tenen una altra cosa en comú: discrepen de la línia oficial del partit considerant-la massa tova i pensen que és moment de fer una acció espectacular.

És també la història d’un lladre, de malnom “el Messié” que en plena feina és testimoni de l’assassinat d’una jove rica hereva i en el qual s’hi veurà dolorosament implicat.

És també la història d’en Rodrigo, cap de la brigada Político-social, fatxenda i despietat, i és també la història d’en Sebastià Piñol, un honest comissari de policia carregat de contradiccions.

Paral·lelament, i en temps actual, un paleta, un ajudant sempre ebri, un negre de Mali, l’amic Colorao, retallaor de bous, i una mare soltera separada multitud de vegades, encarregada de la neteja però que no és la dona de la neteja, resisteixen mal que bé, els difícils temps de desencís i apatia que els ha tocat viure, cadascun d’ells amb el llast del seu dens passat sobre les espatlles.

Com sempre Ferran Torrent ens ofereix una esplèndida novel·la coral on el dos relats confluiran magistralment en un de sol.

2010-05-20T11:12:00.000-07:00

ÉBANO
Ryszard Kapuściński

L’autor d’Ébano Ryszard Kapuściński va néixer a Pinsk (Bielorrússia) l’any 1932. Va estudiar Història a la universitat de Varsòvia i entre l’any 1959 i l’any 1981 exercí el periodisme, treballant com a corresponsal a l’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina.

Considerat per molts com el mestre del periodisme, va col·laborar a Times, The New York Times i Frankfurter Allgemeine Zeitung, entre altres publicacions de prestigi.

Doctor Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull i premi Príncep d’Asturies l’any 2003, va morir a les primeries de l'any 2007.

Ébano, que recull les seves vivències en els temps de la descolonització en que ell fou corresponsal a l’Àfrica, és molt més que un reportatge sobre el continent negre. Suposa el relat minuciós i detallat de la realitat de cadascun dels països que ell travessa. Però per no caure en enganys ni simplificacions, en el pròleg ja ens avisa: “Aquest continent és massa gran per a descriure’l. Només per una convenció reduccionista, per comoditat, en diem Àfrica. En realitat, tret del nom geogràfic, Àfrica no existeix”.

I partint d’aquesta premissa, ens explica les seves experiències a diferents països, pobles o llogarrets. Enmig de festes populars o de conflictes bèl·lics; perdut al desert o a punt de morir de malària; llogant un helicòpter per donar cobertura a una notícia o viatjant en un atrotinat camió que es desmunta a cada revolt. Però no és, ni de lluny, un llibre d’aventures: és fonamentalment una crònica lúcida i allunyada dels estereotips, els tòpics, els prejudicis i les frases fetes. Tot això combinant la cruesa de la força descriptiva amb un lirisme propi de l’escriptor consumat que fou.

Les seves paraules ens ajuden a entendre la història mai no escrita d’Àfrica. “Documents? Aquí mai no n’hi ha hagut. No hi ha ordres escrites, ni mapes de l’estat major, ni claus, ni octavetes, ni crides, ni diaris, ni correspondència. No hi ha el costum d’escriure memòries ni diaris perquè, la majoria de vegades, no hi ha paper. No existeix la tradició d’escriure la història. I en tot cas, qui ho faria? No hi ha col·leccionistes d’objectes per al record, ni especialistes en museus, ni historiadors, ni arqueòlegs. Aquí la història apareix de sobte, recull la seva collita de sang i víctimes i desapareix sense deixar rastre”.

Els capítols sobre Ruanda, amb l’anàlisi més aclaridora que mai he llegit sobre el genocidi dels Grans Llacs, Etiòpia, Libèria o Sudan, entre d’altres, ajuden força a comprendre aquest continent.

“Estant a l’Àfrica, l’europeu no hi veu més que una part: per regla general veu tan sols la seva capa exterior, que sovint no és la més interessant, ni tampoc la que té més importància. La seva mirada llisca per la superfície, sense penetrar a l’interior, com si no cregués que al darrere de cada cosa s’hi pot amagar un misteri”.

La seva lectura resulta obligada per a copsar la situació dramàtica en què es troben la majoria d’estats i pobles d’aquell continent, el galdós paper que van fer les metròpolis i la indiferència més absoluta d’allò que en diem el primer món. I no ens enganyem: aquest no és un llibre recomanable per a aquelles persones que no tinguin un clar desig d’informació, un punt d’actitud autocrítica i un mínim de sensibilitat. Si no sou d’aquesta mena, no el llegiu: en podríeu sortir escaldats, perquè és com un cop de martell sobre la nostra consciència d’europeus rics i blancs.

Ébano és un excel·lent llibre elogiat per la crítica mundial, on al costat d’aquests grans drames, també hi trobem episodis divertits que ens ajuden a conèixer els detalls més petits i, potser per a nosaltres, més insignificants de la vida quotidiana dels pobles i les tribus d’aquest continent que “no existeix”.

2010-04-21T11:15:00.000-07:00

EL HOMBRE QUE AMABA A LOS PERROS
Leonardo Padura

Un escriptor cubà, represaliat pel règim, coneix l’any 1977 un home que passeja un parell de llebrers russos per una platja cubana. A partir de la relació que s’estableix entre ell i l’escriptor, aquest reconstrueix la vida de Trotski i la del seu assassí Ramon Mercader.

La biografia i l’atzarós exili de Trotski a diversos llocs com París, Turquia, Noruega i finalment Mèxic, on seria acollit pel pintor Diego Rivera i la seva dona Frida Kahlo (amb qui arribaria a tenir un afer amorós), perseguit sempre per la potent maquinària repressora de Stalin, es barreja amb les peripècies de Ramon Mercader a Barcelona durant la guerra civil, els dolorosos enfrontaments entre el POUM, la CNT i els comunistes, destacant-ne l’episodi de l’edifici de la Telefònica, que va viure en persona “un periodista anglès amb cara de cavall de qui després vaig saber que es deia George Orwell” en paraules del propi Mercader, i el seu posterior ensinistrament pels agents stalinistes preparant-lo per a la seva gran missió: acabar amb la vida de Trotski. Paral·lelament l’escriptor cubà (alter ego de l’autor?) ens va narrant les seves trobades amb l’home que s’estimava els gossos, coneixedor fins a nivells sospitosament profunds dels més íntims detalls de la vida de Mercader.

El llibre és apassionant en mostrar-nos les biografies dels dos personatges així com les penúries de l’escriptor cubà, arribant a un clímax quasi frenètic en els moments abans de l’assassinat del líder comunista, però més enllà del valor històric i literari, el llibre vessa anticomunisme per tots els porus. Trotski i els seus pocs seguidors, consideren Stalin un traïdor a la revolució i un assassí. Els partits comunistes europeus inclòs el d’Espanya, on milita Mercader, consideren Trotski un contrarevolucionari petit burgès, i d’altra banda el personatge cubà Ivan renega de Castro i el seu règim.
Res a dir, només que quan llegim invectives d’aquest calibre però de signe contrari, és a dir, atacant el capitalisme, s’aixequen mil veus parlant de demagògia. De fet no és cap sorpresa en uns temps dominats per la política de la correcció, quan els antics comunistes es fan dir eco-socialistes o roigs-verds-violetes, i tothom s’apunta al pim-pam-pum dels comunistes. Semblaria que només l’eminent antropòleg Eudald Carbonell gosa dir obertament que és comunista...

Deixant de banda opinions i ideologies, recomano aquest llibre com a novel·la amb una acció trepidant i algunes reflexions sobre la fi de les utopies força interessants.

2010-04-21T10:30:00.001-07:00

Em permetreu, ni que sigui per una vegada, que el comentari que faci no sigui literari sinó personal. L'hi he posat per títol

RETRAT D’UNA MUDANÇA

Entre els contraforts de Rocacorba i la plana del Ter, a la vall del Riudelleques i a cavall del Gironès i el Pla de l’Estany, han passat els millors anys de la meva vida.

Roures, alzines, massa pins bords, bruc i algun surer desubicat. El senglar i el teixó, esquirols, guineus, cabirols, llebres i tudons, algun faisà i també algun falcó. Espàrrecs i múrgules en primavera, pinetells i escarlets a la tardor i l’ou de reig i el reig bord també, han conformat l’escenari d’aquests 23 anys.

Deixo el bosc acollidor i feréstec alhora per instal·lar-me prop de l’Estany. Els camps i pastures de suaus corbes esquitxats de petites zones boscoses, l’amplitud del paisatge, la presència invisible i poderosa de l’estany i al fons, com un decorat omnipotent, el Pirineu.

El poeta va dir: Que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar ahir.

2010-03-16T11:57:00.000-07:00

LA LLUNA EN UN COVE

La Lluna en un Cove ha tingut la gentilesa de publicar-me un breu relat que dormia en una carpeta de l’escriptori.

La convocatòria em va venir per un amic del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià i, inconscient com sóc, els vaig enviar l’escrit.

Només puc que agrair, a un l’haver pensat en mi, i als altres la confiança que m’han fet.

2010-03-10T10:33:00.000-08:00

WINESBURG, OHIO
Sherwood Anderson

Com en un trencadís, Sherwood Anderson (1876-1941) ens descriu un petit poble de l’Amèrica profunda a través dels seus habitants. Ens parla de la virginitat, de la passió, de la pobresa i de la riquesa, de la frugalitat i del malbaratament, del descuit i de l’abandó, com ens anuncia en una espècie de pròleg intitulat “El llibre del grotesc”.

Els seus personatges, aparentment insignificants i irrellevants, tenen (com tothom) una interessant i poderosa vida interior que configuren, cadascú amb la seva pròpia pinzellada, aquest retaule costumista de mitjans del segle passat.

El llibre conté una vintena de relats escrits amb mestria, quasi independents que es podrien llegir en qualsevol ordre i on m’ha sorprès que el nom de la majoria dels personatges (començant pel del fictici poble: Winesburg i passant per l’únic personatge present en tots els relats, el periodista George Willard) comencen amb W. Picada d’ullet de l’autor? Possible joc de paraules intraduïble? Tant se val: el llibre és una petita joia.

Per cert: és una troballa la il·lustració de la coberta de Grant Wood que posa rostre a més d’una de les històries que s’expliquen a l’interior.

2010-02-18T09:56:00.000-08:00

EL CASTELL DELS PIRINEUS

Jostein Gaarder

Jostein Gaarder, autor del famós i supervendes El món de Sofia i del deliciós i potser no tan conegut El misteri del solitari, ens delecta aquí, altre cop, amb una barreja de novel·la i reflexió filosòfica.

Una parella que fa trenta anys que han deixat la seva relació, coincideixen per casualitat en un hotel on visqueren en el passat un estrany fenomen. A partir d’aquest moment es relacionen per e-mail, amb la condició acceptada de bon grat per tots dos, d’esborrar els correus un cop llegits, intentant rememorar i analitzar el seu passat.

Ell, científic, cartesià i racionalista, defensa l’anàlisi materialista i racional dels fets sense donar cap cabuda a l’espiritualitat.

Ella, creient i espiritual, convertida arran d’aquells fets, defensa la mística i el component quasi sobrenatural de l’episodi. Les diferents visions d’aquell fet anaren corrompent la seva relació i acabaren per trencar-la.

Les dues opinions, tan oposades, tan contradictòries, són exposades amb una argumentació irrefutable, que ens fa gaudir de llurs discursos. Novament Gaarder ens dóna una lliçó de literatura i de filosofia en contraposar opinions i sentiments diametralment distants, però coherents i ben estructurats cadascun dins la seva pròpia lògica.

La narració ens portarà fins un final sorprenent i inquietant alhora que deixa, com no podia ser d’altra manera, totes les portes obertes. Sigui quin sigui el teu pensament, ens ve a dir, no tanquis les portes a aquell que no pensa com tu.

Una sàvia conclusió per a un llibre també força savi.

2010-02-05T08:51:00.000-08:00

EL PENSAMIENTO SECUESTRADO

Susan George

Susan George, compromesa amb el moviment altermundista, vicepresidenta d’Attac i autora entre d’altres llibres de Informe Lugano, ens descriu en aquest llibre, com el pensament ultraconservador s’ha apropiat de tot el panorama cultural, polític, religiós i intel·lectual del país més poderós del món. El subtítol “Como la derecha laica y la religiosa se han apoderado de los Estados Unidos” ja ens dona moltes pistes sobre els continguts de l’obra.

Una demolidora crítica no ja a la política d’un o altre president (el llibre fou escrit poc abans de l’arribada d’Obama) sinó a l’essència mateixa dels EUA.

L’autora ens explica com la dreta ultraconservadora s’ha fet amb el control gairebé monopolístic dels mitjans de comunicació, aplegats al voltant de diversos grups mediàtics, teixint una extensa xarxa d’institucions, centres d’estudis, fundacions, laboratoris d’idees (del tipus de la Faes d’Aznar), captant talents i subornant intel·lectuals.

Algunes de les premisses d’aquesta nova religió són:

·La solució del mercat sempre és preferible a la regulació i a la intervenció de l'Estat. (Menys quan el mercat s’ha enfonsat, que han corregut a demanar la intervenció pública).

·La societat autènticament lliure no pot existir sense un mercat lliure. (Vol dir que el capitalisme i la democràcia són el mateix).

·La baixada d’impostos, sobretot per als rics, garantirien una major inversió i, per tant, la prosperitat.

·És preferible que activitats com l’atenció mèdica o l’educació siguin lucratives, en nom de l’eficiència, puix que l’empresa privada supera la gestió pública en eficiència, qualitat i preu.

·No culpis als demés dels teus errors; treballa per esmenar-los. Si treballes molt, pots aconseguir qualsevol cosa. Les persones pobres, només poden culpar-se a sí mateixes perquè la feina dura sempre té recompensa. (És la pròpia essència del somni americà).

Reprodueixo un fragment clarificador:

“La percepció americana de la seva pròpia història, es pot resumir així: La Constitució i la Carta dels Drets són documents excepcionals i continuen protegint les llibertats guanyades amb esforç. La Guerra Civil fou un episodi sagnant pel país, però malgrat tot, els americans van aconseguir abolir l’esclavitud. La postura dels EUA a la Primera i la Segona Guerra Mundial, fou exemplar. Punt”.

L’autora no aporta solucions senzilles ni fórmules màgiques, només esperona a tots aquells amb un mínim de sensibilitat, als demòcrates, als progressistes, als intel·lectuals i als científics, a combatre aquestes idees, a participar en el debat, a fer sentir la seva veu en contra d’aquesta dreta laica i religiosa, que considera que la única llibertat ha d’ésser la d’oprimir.

Un gran llibre, d’obligada lectura entre aquells que un dia es consideraren d’esquerres, per veure com estan encara les coses i el camí que queda per fer.

pd. Si el relat de la situació als Estats Units és galdós, aquí no ens quedem curts.
El sistema, això tan eteri i inconcret però que quan se’n parla tothom sap què és, ens ha menjat el coco de tal manera que ja ni ens qüestionem les comissions de bancs i caixes per guardar els nostres diners, les taxes d’un manteniment inexistent, la legitimitat d’una grua que ens pren el vehicle, el peatge d’unes autopistes on no hi ha una carretera alternativa digna, l'ús quasi obligatori del diner de plàstic, o l’haver de domiciliar forçosament els rebuts enlloc d’exigir a les companyies que ens passin a cobrar.
Acceptem-ho: ens rendim. Ens han guanyat la partida. Almenys aquesta.

2010-01-20T09:25:00.000-08:00

ELS JUGADORS DE WHIST
Vicenç Pagès Jordà

Els jugadors de whist és una llarga i densa novel·la dividida en tres parts. A la primera, plena d’ironia i d’humor càustic, en Jordi, fotògraf instal·lat al garatge de casa seva, ens explica el casament de la seva filla amb un pelat impresentable. El cerimonial del casament i l’àpat subseqüent són narrats amb destresa i mordacitat, quasi sarcasme, mentre recorda passatges de la seva infantesa a la Figueres de mitjans dels setanta. El grup d’amics de la infantesa, la joventut, l’enamorament, el matrimoni, el naixement de la filla, els desencants amb la dona, la fugida a l’adulteri... Emulant les seves constants referències cinèfiles, diríem que estem prop de El pare de la núvia.

La segona part, llarga, reiterativa, excessiva al meu gust, relata el seu enamorament impossible amb la Halley, una amiga de la seva filla. Amb una crisi d’identitat ridícula, el personatge se’ns presenta dubitatiu i patètic, sotmès a la voluntat de la inconstant i capriciosa Halley. Estaríem entre Lolita i American Beauty.

La tercera, la millor i més dramàtica, humanitza lleugerament els personatges, que ens havien arribat a semblar caricatures de sí mateixos. En Jordi, rememorant la seva infantesa, li explica a la Halley els darrers trenta anys de la seva vida, el drama de la pèrdua d’un amic, fet que ha planat al llarg de la seva vida, com plana al llarg de tota la obra. I ens explica què és el joc del whist.

Les referències cinèfiles i musicals, constants al llarg de tota la història, em semblen excessives i innecessàries. Tot i que els girs finals de la novel·la i l’estil fresc i novedós mig salven el conjunt del llibre.

En resum una novel·la entretinguda, divertida, sarcàstica i actual, que en el seu gruix central ha arribat a fer-se’m llarga i que no m’ha acabat d’atrapar.

2009-12-06T09:16:00.000-08:00

JORDI SOLÉ TURA

En la mort de Jordi Solé Tura avui els polítics d’un i altre color s’han omplert la boca de paraules afalagadores unes, buides altres, escasses totes, sobre el “pare” de la Constitució. És evident que sense la seva sàvia aportació la Constitució hauria nascut més coixa encara.

Avui em sembla adient, com a modest homenatge personal, publicar l’escrit que vaig fer fa més de nou anys sobre les seves recent publicades memòries.

Una història optimista

Primera part de les memòries de Jordi Soler Tura, el flequer de Mollet del Vallès. Una mirada benèvola a la pròpia trajectòria. (Totes les memòries deuen ser benèvoles, suposo). Una vida d’entrega absoluta al Partit que, en plena postguerra, suposava assumir grans riscos. Dóna una mica la sensació de ser el bon noi disposat a fer tot allò que li demanin, costi el que costi. Especialment significatiu el període de director de Ràdio Pirenaica (Radio España Independiente) que emetia des de Bucarest. D’aquesta època una anècdota destacable: amb motiu de l’afusellament d’en Grimau, va fer un programa especial repetint el nom del dictador i de tots els seus ministres i afegint al darrere el crit "asesino!". Dies després Carrillo li retreia aquesta iniciativa argumentant que no tots els ministres eren iguals i que potser amb alguns d'ells convindria arribar a acords algun dia. En Solé Tura es confessa indignat i traït: pocs anys després redactaria la Constitució amb un d'aquells ministres, Fraga Iribarne. Déu n'hi do la visió d'en Carrillo!

La seva etapa de Bandera Roja, amb la diferència d'edat que ens separa, m'ha fet recordar el meu pas per aquella formació (si bé mai no vaig arribar a militar). El debat constant, la discussió i la reflexió oberta, l'apropament a posicions cristianes, etc., van ser alguns dels trets dels meus 18-20 anys. I potser és cert com diu ell, que això ens va allunyar de plantejaments dogmàtics i maximalistes.

El pas en bloc al PSUC d’una gran part de Bandera Roja, arrenglerant-se amb les posicions eurocomunistes, els va fer perdre la seva actitud crítica amb aquella formació (després els dirien banderes blanques), va suposar una forta embranzida a aquest partit, pel qual va sortir elegit amb 7 diputats més a les eleccions generals del 77, i no va ser altra cosa que el principi del que després seria el seu salt al PSOE: com deia Carrillo, “el regreso a la casa común”.

El llibre, que és molt amè per la proximitat històrica i perquè el personatge es fa estimar, conté una extensa relació de noms de “companys de viatge”, entre els que hi figuren molts dels actuals dirigents de diferents partits, i s’acaba amb les primeres eleccions l’any 1977, a punt de redactar la Constitució i amb la promesa d’una segona part.

Març 2000.

Dissortadament la segona part no ha arribat, o ha arribat en forma d’epíleg en l’extraordinari documental del seu fill Albert: “Bucarest, la memòria perduda”, guardonat amb un Goya i reconegut per la crítica internacional.

2009-11-23T11:04:00.000-08:00

MANUAL DE LA OSCURIDAD

Enrique de Hériz

Enrique de Hériz ens parlava en l’anterior i esplèndida novel·la Mentiras, de les petites i quotidianes mentides que ens acompanyen en l’esdevenir dels dies, i també de les altres mentides, les de gran calat, les que ens atrapen i ens embolcallen, aquelles de les quals no sabem com desfer-nos-en sense quedar tocats, sense trencar alguna cosa que potser mai més no es podrà recompondre, i ens deixava perles com aquestes:

“La veritat és com un far: pot assenyalar la seguretat de la costa, il·luminar els esculls, aconseguir que els vaixells perduts a la nit s’albirin entre si. També pot cremar-nos els ulls amb la seva llum.”

“Les mentides solen quedar atrapades en els fonaments del castell de cartes amb què anem bastint la vida. Sovint n’hi ha prou amb retirar-ne una perquè l’edifici sencer s’esfondri.”

En la seva nova novel·la Manual de la oscuridad, ens parla de la foscor, i també de la màgia, i de l’esforç, i de la necessària il·lusió per assolir els objectius.

Un mag, considerat el millor del món, i que ha bastit la seva carrera basant-se en el Manual de Màgia Moderna del professor Hoffmann (1876), rep un merescut reconeixement de la professió en el petit taller-museu del seu mestre Galván. En sortir de l’acte, i de forma quasi bé sobtada comença a perdre la vista i el seu món s’esfondra.

A la primera part ens explica el seu aprenentatge de la mà del mestre Galván, un vell estricte i rondinaire (“aquest desgraciat serà un mag de puta mare” són les seves paraules després de la primera classe) que l’anirà guiant pels camins de la màgia acompanyat dels textos imprescindibles. Els trucs dels números més agosarats ens són desvetllats seguint les gestes dels més reputats genis del ram.

Però no és fins la segona part on el llibre assoleix tota la seva força. Perduda ja del tot la visió, i sumit en una profunda depressió, obsedit per la mort del pare i per les formigues, que tenen un paper determinant en la vida d’ambdós, i fervent admirador de Lauren Bacall i Tener o no tener (“un hombre solo no tiene ninguna posibilidad” és una de les frases de la Bacall), es nega la pròpia existència malvivint en la solitud de casa seva. L’Alícia, una professional de l’ONCE i la Irina, una prostituta romanesa, l’ajudaran a reinventar la seva vida. Seran el seu gos pigall.

Una interessant novel·la, amb una prosa rica i ben cuidada, que enganxa des del primer capítol, menys profunda que l’anterior al meu parer, però que suscita qüestions que tots en algun moment o altre ens hem plantejat: seríem capaços de caminar a cegues per casa? De fer un ou ferrat? D’anar per la vida sense un manual de la foscor?

2009-11-03T10:47:00.000-08:00

UNA ESTRELLA QUE ES DIU HENRY
Roddy Doyle

A través de la història del jove Henry, Roddy Doyle ens explica el procés de segregació d’Irlanda de la Gran Bretanya al voltant dels convulsos anys vint, en què partidaris del tractat anglo-irlandès s’enfrontaren a l’IRA contrari a l’acord.

La trama és plena de personatges fatxendes, el propi Henry n’és un, que amb l’excusa de la independència subverteixen els valors, roben, destrossen i assassinen moguts sobretot per l’odi als anglesos. Llegir-lo i pensar inconscientment en el problema del País Basc, ha estat inevitable. L’arrogància i el menyspreu de qualsevol idea que no sigui la pròpia dels membres de l’IRA, recorda massa l’actitud de la ETA.

Dues petites mostres: (Els nois de l’IRA estan robant camions de carn i la mainada afamada els va al darrera).

-Hauríem de donar aquesta cansalada directament a la gent.
-No Henry, no és una bona idea. El que volem és demostrar a tothom que podem fer funcionar el país. Hem de demostrar que aquestes coses funcionaran igual sense els anglesos (...) És d’això que es tracta. Ens traurem els anglesos de sobre i tothom content. Els amos, els treballadors. Fins i tot els porcs, perquè hauran mort per Irlanda. Això és només el començament. Ho dominarem tot. El comerç, el correu, els impostos.

-¿I què passarà després que se’n vagin els anglesos?
-¿Què vols dir?...

La pregunta queda sempre sense resposta: l’important no és què passarà; l’important és fer-los fora.

En una altra ocasió, parlant de la guerra diu:

-No podem guanyar, i guanyar no és la nostra intenció. La única cosa que hem de fer és atacar-los fins que ho trobin insuportable. Provocar-los i fer-los enrabiar. Necessitem represàlies i víctimes innocents, atrocitats...

Finalment, un cop guanyada la guerra, l’Henry s’enfronta amb l’Ivan, ben situat en el poder i que havia estat deixeble d’ell:

-Escolta, prou de jugar. Tots aquests anys m’havia pensat que era un guerrer, un soldat, un constructor de nacions, que lluitava per Irlanda (...) però vet aquí la veritat. Havia d’haver-hi una raó que justifiqués totes aquelles morts (...) i no era pas Irlanda. Era el control d’Irlanda. és per això que lluites quan fas de soldat, no pas per la llibertat (...) Una nit em vaig adonar que ja controlava l’illa, la meva part de l’illa (...) He alliberat la puta Irlanda. Estic orgullós de mi mateix (...) Seré al bàndol correcte i conduiré la meva gent a la nova Irlanda.
-Que s’assemblarà molt a la vella.
-Potser sí, però serà nostra.
Teva...
Ara l’Henry ho sabia segur. Tot el que havia fet, totes les bales i els assassinats, tot ho havia fet per l’Ivan i pels altres Ivans. Aquella era la llibertat irlandesa (...) si els britànics no haguessin afusellat en Connolly ho hauria fet un dels Ivans: un màrtir perillós quan era viu, molt més útil ben mort.

Colpidora i terrible aquesta visió d’Irlanda que ens resulta tan pròxima i tan familiar.

L’autor Roddy Doyle va néixer a Dublín l’any 1958 i és dramaturg i guionista. Alguns dels seus llibres s’han convertit en pel·lícules com The Commitments l’any 91.

2009-10-20T10:03:00.000-07:00

MIS ALMUERZOS CON GENTE INQUIETANTE
Manuel Vázquez Montalbán

El diari Público, amb el lliurament de llibres que fa els caps de setmana, m’ha permès recuperar un antic llibre que no havia llegit de Manolo Vázquez Montalbán, publicat l’any 1984 i que m’ha semblat força interessant.

El títol ja ho diu tot: personatges inquietants de la vida política i cultural d’aquell moment i que alguns d’ells conserven, encara avui, el seu caràcter intrigant.

L’autor els convida a dinar en un restaurant que sovint decideix l’entrevistat i després d’una breu descripció del menú que, aquest sí: tria el convidat, comença l’entrevista que és més pròpiament una xerrada, o un intercanvi d’opinions, on l’escriptor opina tant o més que el personatge en qüestió.

Per la seva taula passa gent tan inquietant com Julio Anguita, Juan Mari Bandrés, Heribert Barrera, Fraga, Guerra, Roca Junyent o el cardenal Tarancón. I també personatges pintorescos com Bibi Andersen, El Loco de la Colina o Jesús Aguirre, duc d’Alba, per citar-ne només uns quants.

Llibre interessant, carregat de continguts, profund i sorprenent en alguns moments, escrit amb l’habitual malícia i sornegueria d’en Vázquez Montalbán i alhora fresc i amè com la majoria de les coses que ens va deixar.

2009-10-14T10:29:00.000-07:00

LA REINA AL PALAU DELS CORRENTS D'AIRE
Stieg Larsson

Amb la tercera i última entrega de Millenium, Larsson sembla haver-se posat les piles altre cop, com si el segon volum hagués estat només un necessari tràmit per abordar, ara sí, la corrupció dels serveis secrets de l’estat fora de tot control democràtic, la Säpo i la temible Secció. Les implicacions polítiques i el nivell d’eficàcia d’aquesta Secció són de tal dimensió, que riu-te’n tu dels Gal i els Amedos de torn.

Mikael Blomkvist intenta reunir un bon grapat de proves per tal de desemmascarar tota la corruptela dels serveis secrets, mentre la Salander intenta recuperar-se de les greus lesions patides. I com en un llarguíssim tobogan, l’acció i els fets et van portant cada cop més endavant, amb un ritme trepidant, fins la resolució final.

A Larsson, criticat per alguns elitistes a qui semblaria que els molesta la literatura de masses o simplement llegir allò que tothom llegeix (¿qui no va llegir als anys vuitanta El nom de la rosa?), se li ha de reconèixer el realisme, la profusió de detalls, el domini del tempus en l’acció, la construcció dels personatges, la crítica social (la implicació de la burgesia amb el feixisme, en el primer volum; el tràfic de dones en el segon, i les clavegueres de l’estat en aquest tercer) i finalment el fet que en aquest últim llibre aconsegueixi tancar tots i cadascun dels fils encetats amb “Els homes que no estimaven les dones”.

Molts personatges són destacables, però especialment el de la Salander, perquè essent una persona volgudament marginal, que viu fora del sistema i no en reconeix mai la seva autoritat, se’ns presenta amb uns valors ètics inqüestionables: l’amistat, el compromís, el deure d’ajudar qui t’ajuda, etc. Larsson està exaltant els valors d’aquests joves inconformistes d’estètica agressiva i sovint estereotipats per la societat com a quasi predelinqüents. D’alguna manera els està “restituint” però sense fer trampes, sense domesticar-los, sense endolcir ni un bri els seus trets més característics.

Un bon llibre, amb un final rodó i que, encara que pugui semblar un tòpic, m’ha robat moltes hores de son.

2009-09-16T09:12:00.000-07:00

LA INFERMERA TUNISIANA
Carles McCragh i Prujà

Incomprensiblement aquest deliciós llibre s’ha estat més d’un any dormint en un racó d’una lleixa de la llibreria sense despertar-me cap interès.

Vaig tenir ocasió de conèixer fugaçment el seu autor en Carles McCragh i Prujà a la parada de llibres de la 22 per Sant Jordi. Em va oferir el llibre i li vaig dir: No, ja el vaig comprar. I emulant aquell vell acudit em va dir: Ah! Vas ser tu? Lamento profundament no haver-lo llegit ja en aquell moment, per dir-li quant m’ha agradat.

És la història d’un comerciant d’espècies finlandès establert a Tunísia que pateix un dolorós mal d’esquena. Un bon amic seu li aconsella que es deixi tractar per la seva germana Malak, infermera tunisiana, garantint-li que sabrà guarir-lo. Per cortesia més que no pas per convicció, el finlandès accepta el consell i comença el tractament.

Ajagut de bocaterrosa sobre la llitera d’una habitació en penombra, sent entrar la Malak que comença a fer-li massatges amb olis i herbes aromàtiques. Quan acaba la sessió i vol adonar-se, la infermera ha desaparegut.

El següent dia es repeteix la situació i la infermera li diu: farem un tracte. Vostè no ha de veure’m fins que no estigui guarit. Fins aleshores només coneixerà la meva veu. I jo la seva. La veu, la nostra veu serà el fil de llum en aquesta penombra. Jo li explicaré coses del meu país, de la meva gent i també vostè me n’explicarà d’altres. I així s’estableixen entre ells dos, sòlides complicitats que els aniran unint.

El llibre vessa tendresa a cada moment. L’aroma de les herbes quasi es pot sentir i l’oli untuós llisca per les pàgines fent-les córrer amb suavitat. En una ocasió la Malak diu: s’equivoca si pensa que només el curen els meus dits. Les paraules són tan importants com les mans, els massatges i els ingredients de l’oli barrejats. El mal no li ve només del cos. També li ve de l’ànima. Tota curació té un component màgic o sagrat, i si aquestes paraules no li semblen adequades a un home del nord com vostè, diguem que mental.

Quan finalment es coneixen i els seus llaços semblen indestructibles, esclata la guerra del Líban i les seves vides se’n ressenten inevitablement.

El llibre acaba així: “Les paraules són com les flors: perfumades, o senzilles i sense olor. El silenci és un jardí que té la intensa fragància de tot allò que t’agradaria escoltar”.

En acabar de llegir aquest curtíssim i poderós llibre, em vaig dir: Ets un ase! Com pots haver deixat tant de temps sense llegir-la aquesta joia tan valuosa?

2009-09-09T10:48:00.000-07:00

NINGÚ NO HO HA VIST
Mari Jungstedt

El bon amic Guillem, per qui sovint em deixo aconsellar, m’ha recomanat aquest llibre: novel·la, negra, escandinava. Hi ha vida més enllà de Larson i la Salander? m’he preguntat. Per saber-ne la resposta l’ataco i deixo per a més endavant el tercer i últim de Millenium. (Ho confesso: jo també sóc dels que s’han enganxat amb les històries de la Salander).

A l’illa sueca de Gotland, al sud d’Estocolm, l’endemà d’un sopar d’una colla d’amics, amb baralla intranscendent inclosa, apareix morta a cops de destral una de les noies. El cadàver és nu, té unes mitges a la boca i no presenta agressions sexuals. La policia investiga el cercle d’amics com a primers sospitosos, mentre que al seu torn dos periodistes vinguts de la capital cobreixen l’afer per a la televisió local investigant pel seu cantó.

Al cap de pocs dies apareix una nova víctima de característiques similars que no sembla tenir cap lligam amb la primera. Les investigacions d’uns i altres aniran triant el gra de la palla sense evitar algunes interferències que irriten altament l’inspector Knutas, responsable del desplegament policial.

Paral·lelament una història d’amor impossible (impossible no, que no n’hi ha; difícil) anirà perfilant-se, de tal manera que el llibre ens ofereix tres fils conductors: el primer i central, la resolució dels casos sota la pressió de les autoritats (Gotland és una illa turística); el segon, la història d’amor que amb els seus pros i contres anirà complicant-se cada cop més, i en tercer lloc les desavinences entre la premsa i la policia. Aquest és un aspecte interessant que amoïna força l’inspector. Quines fonts té el periodista per saber coses que no s’han explicat? Quina ètica té per publicar-les argumentant que són d’interès general?

L’apassionant debat no ens aparta però del fil argumental, trepidant i ple d’indicis equívocs com correspon a una bona novel·la negra.

(En el comentari d’una novel·la policíaca no es poden donar gaires detalls per raons òbvies sense aixecar la llebre, però només en donaré un d’important: atenció a les cursives).

L’autora Mari Jungstedt (Estocolm 1962) ha treballat de periodista a la televisió sueca i aquesta és la primera d’una sèrie de novel·les situades a la turística illa de Gotland.

2009-09-07T09:37:00.000-07:00

VISCA LA TERRA!
Ramon Fontserè

Fent-la petar amb en Gulliem a la 22, vam trobar una definició (ell o jo, tant se val) per a un tipus de llibres. El llibre "sorbet de llimona" ideal per a llegir entre dos plats pesants. En aquesta nova categoria hi entraria la història de Ramon Fontserè Visca la terra! un estrambòtic divertiment d'un centenar de pàgines que retrata uns rocambolescos personatges d'un món rural cada cop menys rural.

La novel·la de Fontserè és esbojarrada, eixelebrada i delirant. Prostitutes, transvestits, fumetes, go-gos, músics tronats, algun cadàver i abundants glops de ratafia, emplenen al llarg d'un dia l'atrotinada furgoneta d'en Bitxo, de professió repartidor d'ous.

Poca cosa més es pot dir. Una boutade que m'ha recordat --potser perquè l'autor és actor-- una de les "locas locas" aventures de Mel Brooks.

Tots dos hi vam estar d'acord: aquest llibre entra de ple en aquesta categoria i després de l'Anatomia... d'en Cercas, m'ha vingut molt bé un sorbet de llimona.

2009-08-25T11:25:00.000-07:00

EL CONSOL DE LA FILOSOFIA
Alain de Botton

Ara que el filòsof suís ha decidit instal·lar-se a l’aeroport de Heathrow en busca d’inspiració (i segons diuen les males llengües per rentar-li la mala imatge al recentment remodelat aeroport), em va bé de comentar un llibre seu que vaig llegir fa poc temps. El consol de la filosofia. O la filosofia com a consol. Un recorregut a través dels més importants filòsofs de tots els temps: des de Sòcrates fins a Nietzsche, passant per Epicur, Sèneca, Montaigne i Schopenhauer.

El llibre d'Alain de Botton, professor de filosofia a Anglaterra, està profusament il·lustrat, cosa insòlita en un llibre de filosofia, i intenta ser entenedor tot i que no sempre és amè. D’aquest llibre en va derivar una sèrie de divulgació a la televisió britànica, de la qual l’autor no n’està massa satisfet.

Ens presenta el pensament de cada un d’aquests sis filòsofs com a consol o solució als nostres problemes d’impopularitat, de diners, de frustració, de falta d’adequació, els mals d’amor i les dificultats.

Sòcrates és el principi del sentit comú: si es troba una sola excepció a una afirmació, l'afirmació és falsa o, com a mínim, imprecisa. La veritat, si és que l’home la pot arribar a aconseguir, està en aquella afirmació impossible de refutar.

Sòcrates és condemnat a morir (ho fa prenent-se una tassa de cicuta), per negar-se a deixar d’exercir la pràctica de la filosofia, ni d’explicar la veritat a tothom que troba. ...Per això senyors, sapigueu que no alteraré la meva conducta, encara que hagués de morir cent vegades.

Epicur planteja la raó de la vida en el plaer. L’home que al·lega que encara no està preparat per a la filosofia o que ja li ha passat l’edat, és com si digués que és massa jove o massa vell per ser feliç. De la mateixa manera que la medicina no aporta cap benefici si no cura les malalties físiques, la filosofia és inútil si no cura els sofriments de la ment.

Sèneca, l’estoic, mor per ordre de Neró, tallant-se les venes, prenent una copa de cicuta i finalment immers en un bany de vapor, acusat d’una conspiració de la qual no en formava part. La seva filosofia ve a ser: preparat per al pitjor. Si vols deixar de banda els temors, assumeix que el que tems pot passar, passarà del cert.

Sèneca no proclama la pobresa, no la recomana, només diu que no l’hem de témer ni menystenir i acceptar-la si es presenta. L’home savi no pot perdre res: ho té tot invertit en ell mateix.

Montaigne afirma que l’home reivindica una autoritat que no té, perquè està farcit de gelosia, cobdícia, deslleialtat, ambició i tafaneria. Va arribar a ser groller dient coses que ningú no havia gosat fer: Encara que seguem al tron més important del món, estem asseguts sobre el nostre cul. O Els reis i els filòsofs van de ventre, i les dames igualment. En els seus Essais presenta la totalitat de l’home no només la seva espiritualitat. La veritable saviesa s’ha de conformar sense prescindir del nostre jo més innoble. Viatger i observador, va dir: Cada nació té costums i pràctiques que no solament són desconegudes per a una altra nació, sinó que, a més de ser titllades de bàrbares, causen estupefacció. (Actual, no?)

Dues últimes cites: Sóc un home; res humà m’és estrany. Si l’home fos savi, sabria valorar la veritat de les coses per la manera com s’ajusten i s’adeqüen a la seva vida.

Schopenhauer és un pessimista: La història de cada vida és una història de sofriment. Gran admirador de Goethe, analitza l’amor com a sentiment, tema completament oblidat pels filòsofs i el defineix com la "voluntat de viure". Només hi ha un error innat, i és la idea que existim per ser feliços (...) per això les cares dels vells tenen l’expressió de decepció.

Nietzsche reflexiona sobre la desesperació, el sofriment, l’autocompassió. Un pèl egòlatra, basteix la seva teoria a partir del sofriment. L’home prudent extreu la llibertat del dolor, no pas del plaer. D’ell és la controvertida teoria del superhome, tan mal utilitzada després pel feixisme nazi. Les seves paràboles alpines són clarificadores: cal deixar enrere la mediocritat (la plana) per aconseguir la realització (el cim) passant penúries (la pujada). Cal cultivar els rebrots de ràbia, de llàstima, o de vanitat perquè siguin productius com un fruiter ben cultivat.

Una senzilla però brillant introducció a la utilitat de la filosofia que ens apropa al pensament d’aquests grans filòsofs fent-los entenedors per als llecs, com jo mateix.

2009-08-23T09:44:00.000-07:00

IACOBUS
Matilde Asensi

Sense el ganxo ni el ritme trepidant que t’enxampa des dels primers capítols a la trama de El último Catón i sense la profunditat de El orígen perdido (una interessant reflexió sobre el valor de les paraules, el to en què són dites, o millor encara: l’actitud nostra quan les rebem), Matilde Asensi ens presenta aquí una història d’aventures i poca cosa més. El camí de Sant Jaume fet per un Perquisitore a les primeries del segle XIV tot buscant els tresors de l’ordre dels Templers recent dissolts pel papa Joan XXII.

Home valent i intrèpid que resol tots els enigmes; fill il·legítim que l’acompanya (mestre-alumne/pare-fill), dona intel·ligent i bonica que s’afegeix al seguici, i dolents molt dolents que els persegueixen.

Final previsible? Doncs vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

2009-08-18T08:25:00.000-07:00

ANATOMÍA DE UN INSTANTE
Javier Cercas

Com si es tractés d’un CSI o com en un programa del National Geographic en què simulant una metodologia forense analitzen les causes de la mort d’un animal en plena selva, en Javier Cercas dissecciona el cop d’estat del 23-F amb estilet i bisturí. Potser més que Anatomía el llibre es podria dir Autopsia.

El punt de partida és una novel·la. O l’intent d’escriure una novel·la, però segons Cercas la força dels fets és tan poderosa que acaba fent una mescla d’assaig i crònica amb una estructura novel·lesca que atrapa des del primer moment.

La primera imatge que ens presenta és la d’Adolfo Suárez assegut impertorbable al seu escó mentre les bales d’en Tejero i els seus acòlits xiulen al seu voltant. Després la del general Gutiérrez Mellado intentant sense èxit imposar la seva autoritat, i finalment la d’en Carrillo assegut també al seu escó fumant una cigarreta, mentre la resta dels diputats s’amaguen apressadament sota el seient. La imatge, no cal ni dir-ho, és impactant. A partir d’aquí l’autor estableix curiosos paral·lelismes entre els tres personatges.

L’un, ambiciós falangista de províncies trepador i saltataulells, que a base de cops de barret escala els llocs més alts del poder: Redecora el franquisme perquè tot continuï igual i acaba defensant la democràcia. L’altre, oficial colpista que l’any 36 s’aixeca contra el govern legítim. Militar de cap a peus, acaba enfrontant-se als que pretenen el mateix que ell va fer. El tercer, polític provinent d’una llarga lluita clandestina, i que en la seva joventut defensa la dictadura del proletariat, espera impertèrrit l’entrada del “cavall de Pavia”.

Una interessant teoria del poeta i assagista alemany Hans Magnus Enzensberger és la de l’heroi de la retirada. Davant l’heroi del triomf i la conquesta, ell contraposa l’heroi de la renuncia i l’enderroc. I es fixa en tres exemples: Gorbatxov, que desmunta el comunisme a la Unió Soviètica. Jaruzelski que para la invasió soviètica a Polònia i Suárez que acaba amb el franquisme a Espanya. Tots tres acaben devorats per la seva obra. Devorats i oblidats. Enzensberger diu: “Una cosa, i només una, té garantida l’heroi de la retirada: la ingratitud de la pàtria”

També s’analitzen els tres artífexs del cop o, segons la seva teoria, dels cops. Armada: el cop polític; Milans el cop militar; Tejero el cop improvisat i cruent, i quin pes van tenint en el decurs de la llarga nit cadascuna d’aquestes opcions. La possible implicació dels serveis secrets (CSID) també és llargament contemplada tot i no treure’n conclusions clares.

El paper del rei és analitzat sense embuts. Coneixedor de la trama (de les trames) consent, tolera, atorga o calla fins que la que sembla imposar-se no només fa trontollar la democràcia sinó també la monarquia.

Amb tot, el personatge més analitzat és en Suárez. Les seves ambicions, la seva valentia en determinats moments (com quan decideix legalitzar el Partit Comunista), la seva soledat al final del mandat i la seva enteresa la nit del cop. D’ell en fa una interessant analogia amb la pel·lícula “El general de la Rovere” de Rossellini. És la història d’un col·laboracionista dels nazis a qui encarreguen la missió d’infiltrar-se en la resistència fent-se passar pel general de la Rovere, líder dels partisans. L’home anirà imbuint-se del seu paper i creient-se’l fins a morir dignament per la causa.

Finalment també s’apunten les conseqüències del frustrat (o potser no tant frustrat) cop d’estat. La retallada de les autonomies (LOAPA), la immediata adhesió d’Espanya a l’OTAN, l’elogi unànime (de dreta a esquerra i de dalt a baix) de la Constitució i la consolidació de la corona com a garantia de la democràcia.

Un llibre apassionant pels qui varem viure aquell fatídic dilluns de febrer del 81 i que pot semblar una “batalleta” més per als joves a qui tot això els sona a prehistòria.

(Al YouTube es poden trobar desenes de vídeos amb les imatges d’aquells fets, però jo recomano escoltar “La dansa del sabre” de La Trinca composta poques setmanes després. Tot i que és en clau d’humor, és potser el millor retrat d’aquella llarga i patètica nit.)

2009-07-27T09:42:00.000-07:00

Estiu.
Vacances.
Temps esplèndid per llegir tot allò que hem anat arraconant durant tot l'any. Aquell assaig que no ens acabava d'entrar, aquell llibre de poesia que fa mesos que dorm sobre la tauleta de nit, i potser també, l'últim de novel·la negra que ens acabem de comprar.
Vacances, temps esplèndid per descansar. O per cansar-se fent coses diferents de les habituals, que és una altra manera de descansar.
Fins la tornada!

2009-07-23T11:17:00.000-07:00

BOMARZO
Manuel Mujica Lainez

No sempre cal sortir corrents a comprar la última novetat literària. A vegades cal rebuscar entre obres antigues i descobrir veritables perles. Així que en aquesta ocasió he passat de comprar a corre-cuita el tercer Millenium i he agafat un llibre que ja fa uns quants anys que es va escriure.

Bomarzo és un petit poble situat prop de Viterbo a un centenar de Km. al N. de Roma que compte amb un majestuós i fantasmagòric jardí ple d’estranyes escultures, batejat com El Jardí dels Monstres obra de l’escultor i arquitecte Pirro Ligorio (qui va acabar la Basílica de Sant Pere després de la mort de Miquel Àngel) sota les ordres de Pier Francesco Orsini.

L’escriptor argentí Manuel Mujica Lainez (1910-1984) va fer una breu visita a aquest poble a mitjans de l’any 1958 i en va quedar tan corprès que va decidir començar aquesta vasta obra. Amb la vida recreada o més aviat reinventada del príncep Pier Francesco Orsini ens presenta una novel·la històrica –tan de moda ara—escrita l’any 1962, i que transcendeix el gènere per convertir-se en la crònica d’uns temps convulsos: el Renaixement.

Pier Francesco, pertanyent a la poderosa família dels Orsini, és el segon d’una família de tres fills; jove il·lustrat, sensible i profundament acomplexat pel seu físic deforme, pateix la burla i l’escarni dels seus dos germans i el menyspreu més absolut del propi pare. En el seu entorn, només la seva àvia el tracta amb amor i tendresa, essent el seu únic refugi sentimental.

L’exili forçat a Florència el farà conèixer de prop els Médici fent-se bon amic de Lorenzino (qui després seria conegut com a Lorenzaccio). De retorn a Bomarzo, la mort en sospitoses circumstàncies del germà gran, el converteix en hereu del títol de Duc i la inesperada mort del pare guerrejant a Florència contra les tropes de l’emperador Carles V, el fa amo i senyor del ducat.

Aconsellat per la seva àvia, es casa amb una jove de la poderosa família dels Farnese. La nefasta nit de noces d’un casament de conveniència –propi de l’època—marcarà de manera indefugible els primers anys de matrimoni i en certa mesura la resta de la seva vida.

Al passar dels anys i ja amb una llarga descendència, la seva vida gira a l’entorn d’una obsessió anunciada al principi del llibre en la carta astral del seu naixement: la immortalitat a la qual, juntament amb l’alquímia, dedicarà els seus dies reclòs en una galeria subterrània del palau de Bomarzo.

Abatut per la mort de la seva esposa, decidirà eliminar tota bellesa del jardí, i potser abocant els propis dimonis, crearà d’aquesta manera a Bomarzo el jardí més monstruós del món.

Grans esdeveniments històrics importants són recollits en aquesta crònica, com ara el naixement de Miquel Àngel, la coronació de l’emperador Carles V, la invasió de Barba-roja, l’excomunicació d’Enric VIII o la trobada d’Orsini amb Cervantes a la batalla de Lepant. Alguns d’ells són referits només de passada i altres amb tota mena de detall.

Narrat en primera persona i des del present (com si el personatge fos immortal) la seva és la història d’un desengany constant, la humiliació de saber-se diferent, la frustració de no poder captivar les dones i el fracàs d’haver de dissimular a tot hora el seu gep evident. Tot i aconseguir amb la seva angoixa de persona poc estimada o obertament menystinguda per tothom, despertar la complicitat del lector, la seva vida és plena d’actes que avui considerem reprovables però que no s’allunyen gens del conjunt de la pràctica de nobles, militars i cardenals de l’època, els costums dels quals no eren gaire edificants: les relacions sexuals amb jovenets i jovenetes, els adulteris, els fills il·legítims i les morts amb traïdoria per motius polítics o patrimonials, sovintejaven i eren justificats per la societat.

La publicació del llibre va suposar un esdeveniment literari similar al de Rayuela de Julio Cortázar amb qui va compartir el Premi John F. Kennedy, guanyant al cap de poc temps el Premio Nacional de Literatura Argentino. Anys després se’n va fer una òpera que va ser prohibida en territori argentí i que es va estrenar al Listern Auditorium de Washington, i no fou fins la caiguda del president d’Argentina el general Onganía l’any 1972 que es va poder estrenar al Teatro Colón de Buenos Aires. Una obra magistral de més de 800 pàgines que recomano calorosament.

http://www.youtube.com/watch?v=xa8Y94M1YKA

(Curiosament en aquest llibre es parla d'un elefant regalat a un mandatari i del cornac que el cuida i de qui el príncep s'enamora. També es parla de la proporció àurea. Ambdós temes motius de comentaris anteriors en aquest bloc. Casualitats de la vida. O de la literatura.)

2009-06-12T03:15:00.001-07:00

LA PROPORCIÓN ÁUREA

Un llibre sobre una proporció matemàtica que ha interessat (i de vegades obsessionat) a matemàtics, científics, artistes i filòsofs des de l’antiga Grècia. El número phi 1,6180339887 considerat per a molts com el número "diví" és omnipresent a la natura i en l’art. En mol·luscs com el nàutil, en la inflorescència de plantes com el gira-sol, en la disposició dels pètals d’una rosa, o en la forma que adopten les granes al cor d’una poma per exemple, o a obres d’art com L’últim sopar de Da Vinci, el Partenó a Grècia o les piràmides a Egipte.
I en què consisteix aquest número tan màgic?: és una proporció geomètrica que, lògicament, és present en moltes formes geomètriques. Una senzilla definició: imagineu una línia recta AC dividida per un punt B de tal manera que la relació entre la recta AC i el segment més llarg AB és igual a la relació entre el segment llarg AB i el curt BC.
Allò que fa tan atractiva la proporció àuria és la seva capacitat d’aparèixer de la forma més inexplicable per tot arreu. En el cor d’una poma, les granes estan ordenades formant una estrella de cinc puntes (o pentagrama) de tal manera que els triangles isòsceles que formen tenen una propietat: la longitud del costat més llarg en relació a la del costat més curt, la base implícita, és igual a la proporció àuria, 1,618... També en la disposició dels pètals d’una rosa hi trobem aquesta proporció: cadascun dels pètals neix en una fracció de gir que és múltiple de phi. La distribució de les pipes en una capsa de gira-sol, la posició de les escames hexagonals d’una pinya americana, o els brots laterals que neixen d’una tija, segueixen una forma espiral que compleix la proporció àuria.
Totes aquestes curiositats i moltes més ens són explicades en aquest apassionant llibre de Mario Livio, director de la Divisió de Ciències del Hubble Space Telescop Science Institute.
Però no només ens la trobem a la natura; la proporció divina és present en moltes obres d’art, especialment en el Renaixement i de manera més marcada en Leonardo de Vinci. A l’home vitruvià, a la Madonna de les Roques, a l’Ultim Sopar, o a la Giocconda.
Johann Sebastian Bach, genial compositor amic de les matemàtiques, també va fer encriptacions relacionades amb la proporció àuria, i el famós dibuixant M. C. Escher la va utilitzar en moltes de les seves conegudes tessel·les.
A la solapa s’hi diu: La proporción áurea és un viatge fascinant a través de l’art i l’arquitectura, la botànica, la física i les matemàtiques. Mario Livio ens presenta un món on l’ordre, la bellesa i el misteri etern sempre coexistiran.
Un llibre apassionant, adreçat als no iniciats en matemàtiques i exent de fórmules, que es llegeix amb delit, i que fou mereixedor del Premi Pitàgores.

2009-06-12T03:12:00.000-07:00

2009-05-28T09:42:00.000-07:00

L’ELEGÀNCIA DE L'ERIÇÓ

Muriel Barbery ens explica una història de dos personatges atípics. Fins i tot jo diria que poc versemblants.
La Renée Michèle, vídua, passada la cinquantena i portera d’un edifici de París de classe mitjana alta. Posseïdora d’una àmplia cultura, mira d’amagar-la per tal d’aparentar ser una portera normal, allò que hom espera d’una portera normal: inculta, rondinaire, xafardera, diligent. Experta en gramàtica, li agrada Tolstoi, la natura morta holandesa, Mozart i el raper Eminem.
La Paloma, de dotze anys, filla d’un diputat socialista, superdotada, ha decidit suïcidar-se després de cremar la casa quan compleixi els tretze perquè no vol tenir una vida buida com la dels adults. Escriu el Diari del Moviment del Món i Pensaments Profunds.
A l’edifici on viuen mai no passa res, tothom mira d’aparentar allò que no és i elles amaguen la seva singularitat sota l’aparença d’una normalitat banal. Tot això però canvia el dia que arriba un nou inquilí, Kakuro Ozu, que és capaç de veure-hi una mica més enllà que els altres fent reeixir les seves qualitats ocultes. Per uns moments el llibre sembla una nova versió de La Ventafocs, però el desenllaç tràgic i inesperat –com ha de ser—acaba donant el contingut dramàtic necessari.
L'elegància de l'ericó és una comèdia a dues veus, un llibre encisador i ple d'humor, que explica com sobreviure en un món ple d’estereotips gràcies a l'amistat, la sensibilitat i l'anticonformisme. Delicadesa i poesia en grans quantitats.
El llibre fou guardonat amb el premi dels llibreters francesos 2007. Reprodueixo un fragment del Pensament Profund nº 8 de la Paloma després de visitar la seva àvia que s’està en un geriàtric:”No s’ha d’oblidar que aquests vells han estat joves, que el temps d’una vida és irrisori, que un dia tens vint anys i vuitanta l’endemà... Però si tens por de l’endemà és perquè no saps construir el present. Cal viure amb aquesta certitud que envellirem i que no serà bonic. I dir-se que és el present el que importa: construir, ara, alguna cosa, a qualsevol preu, amb totes les forces. El futur serveix per això: per construir el present amb veritables projectes de gent viva”
L’últim Pensament Profund (després del desenllaç) diu: “Mentre penso en això, aquest vespre, amb el cor i l’estómac fets melmelada, penso que, al cap i a la fi, potser és això la vida: molta desesperança però també alguns moments de bellesa on el temps ja no és el mateix”.

2009-05-20T11:46:00.001-07:00

PETIT HOMENATGE

Ha mort Mario Benedetti, poeta uruguaià i un dels més grans de la poesia en llengua castellana.

El vaig descobrir a mitjans dels 70 gràcies als poemes que va musicar la Nacha Guevara (si te quiero es porque sos/ mi amor mi cómplice y todo/ y en la calle codo a codo/ somos mucho más que dos). Després vingueren els llibres, tres o quatre en total i altre cop dos músics, Joan Manuel Serrat i Pablo Milanés, musicant nous poemes seus.

Fa cinc o sis anys em van regalar un llibre de Eduardo Longoni, fotògraf argentí, que ressegueix gràficament i ajudant-se amb una selecció de poesies, la vida de Benedetti. Un excel·lent recull de fotografies, en blanc i negre naturalment, acompanyades d'alguna breu nota autobiogràfica del mateix Benedetti i la tria que l'autor ha volgut fer de les seves poesies. Jo n'he triat dues:

Un hombre alegre
es uno más
en el coro de hombres alegres.
Un hombre triste
no se parece
a ningún otro hombre triste.

"Talantes"

De vez en cuando es bueno
ser consciente
de que hoy
de que ahora
estamos fabricando
las nostalgias
que descongelarán
algún futuro.

"Conjugaciones"

2009-05-09T10:54:00.000-07:00

EL VIAJE DEL ELEFANTE.

Com el comissari Montalbano de l’últim llibre que vaig comentar, potser l’edat comença ja a passar-me factura. Sento parlar de Facebok, Twitter, Wii o PS2 i em sento com un dinosaure a qui encara li agrada passar el temps fent aquesta cosa tan antiga que és llegir llibres impresos en paper. Obrir-los, sentir-ne l’aroma de la tinta i capbussar-me en les històries que s’hi expliquen. És potser per això que m’acabo de submergir en l’apassionant món del meu admirat José Saramago i la seva última aventura literària: El viaje del elefante.

Al segle XVI el rei Joan III de Portugal ofereix al seu cosí Maximilià II arxiduc d’Àustria un curiós i extravagant obsequi: un elefant asiàtic. El llibre és el relat del viatge d’aquest elefant des de Lisboa fins a Viena passant per Valladolid, ciutat de residència de l’aleshores regent d’Espanya.

Des de les primeres pàgines, la fina ironia, l’humor, la saviesa i la tendresa es barregen amb l’habitual mestratge del premi Nobel de l’any 1998.
El viatge transcorre amb més o menys fluïdesa fins la frontera amb Espanya, on un destacament de l’exèrcit austríac pretén escortar l’obsequi fins la ciutat de Valladolid. La fràgil susceptibilitat, com sempre a flor de pell, enfrontarà dos exèrcits per la irrellevant tasca de supervisar el trasllat d’un elefant...
L’expedició continua per terres castellanes fins el port de Roses on embarquen direcció a Gènova. Un cop allà, travessen la península fins Venècia on afrontaran el difícil repte de superar els Alps Dolomites fins a Bolzano i Insbruck, i després passant per Linz per arribar finalment a la capital de l’imperi Viena.

Si bé el protagonista de l’obra és l’elefant Salomón rebatejat per l’arxiduc com a Solimán, el personatge que ens enamora és el seu cuidador, el cornac indi Subhro, també rebatejat per l’arxiduc com a Fritz. És un home pacient i obedient, un pèl ignorant amb els protocols, però ple de saviesa assolida amb tants d’anys de cuidador d’elefants; un home carregat de sentit comú en un entorn on la tropa fantasieja amb la glòria militar a costa de Salomón, els clergues s’entesten a inventar algun miracle i els reis fatxendegen tant com poden. És tal la seva bonhomia que la complicitat entre ell i el lector és immediata.

Una novel·la coral --l’autor prefereix dir-ne un conte llarg-- on el protagonista no és humà, però sí que ho és la condició humana. Una delícia i un divertiment que es llegeix en un tres i no res.
(Com he dit en alguna altra ocasió, prefereixo la versió castellana a la catalana, perquè és traduïda per l’esposa de l’autor, Pilar del Rio, convertint-se d’aquesta manera en una quasi segona versió original.)

2009-04-20T10:41:00.000-07:00

CARTAS A UNA JOVEN MATEMÁTICA

Ian Stewart, doctor en matemàtiques per la universitat de Warwick (RU), s’adreça a una jove estudiant de matemàtiques en una sèrie de cartes, per tal d’engrescar-la en el seu camí.
El llibre, lluny de ser ferragós és distès, farcit d’anècdotes de quan ell era estudiant, i abordant qüestions que van des de les purament filosòfiques fins a les d’aplicació més pràctiques.
Resulta interessant veure com les matemàtiques són presents en la nostra vida molt més enllà del que tots ja sabem: els viatges espacials, la informàtica o l’aritmètica. Alguns exemples divertits il·lustren aquest plantejament: quan un gos camina, hi ha una pauta característica. Pota darrera esquerra, davantera esquerra; darrera dreta, davantera dreta. Les petjades estan igualment espaiades en el temps, com notes musicals, quatre cops per compàs. Si el gos s’accelera, el pas canvia al trot: darrera esquerra i davantera dreta i després les altres dos toquen a terra a la vegada en una pauta de dos cops per compàs.
Un altre exemple divertit és el teorema dels quatre colors. A primeries del segle XX Francis Guthrie va plantejar que qualsevol possible mapa que contingui qualsevol disposició de països pot ser acolorit fent servir només quatre colors, de tal manera que dos països veïns tinguin sempre colors diferents.
I així al llarg del llibre, planer i distret, amenitza els consells a la futura professora de matemàtiques, fent-nos més assequible aquesta “espessa” disciplina.

2009-04-18T10:05:00.000-07:00

LA LLUNA DE PAPER

El comissari sicilià Salvo Montalbano (homenatge de l’autor Andrea Camilleri al desaparegut Manolo Vázquez Montalbán) s’encara a la vellesa incipient amb soliloquis davant del mirall, mentre ha de resoldre un crim aparentment passional on dues dones, la germana del desaparegut, una solterota que sota els amplis vestits amaga un cos voluptuós, i la seva amant, una bellíssima jove esposa d’un vell professor, descarada i sensual, el faran anar de bòlit.
La desaparició d’un solitari representant farmacèutic i la posterior troballa del seu cadàver en condicions molt poc decoroses, mig nu i amb un tret a la cara, li plantegen no pocs dubtes sobre l’autoria del crim. Les declaracions de les dues dones, contradictòries de vegades, complementàries d’altres, el faran trontollar sovint, arribant a creure per un moment que, com li digué el seu pare quan era petit, la lluna era de paper. La investigació paral·lela sobre un cas de drogues que porta un dels seus ajudants aviat confluirà amb la seva, portant-lo a destapar una important xarxa de narcotràfic on s’hi veuran involucrades importants famílies sicilianes i algun que altre polític.

La fluida narració amb l’ús de girs dialectals i l’excel·lent dibuix dels personatges que l’envolten, com el sublim ajudant Catarella, ens porten fins la resolució del cas farcit, això sí, de multitud de reflexions sobre l’inexorable pas del temps.

2009-03-03T10:44:00.000-08:00

ISTANBUL. CIUTAT I RECORDS

Orhan Pamuk, premi Nobel de literatura l’any 2006, va néixer a Istanbul l’any 1952. Un dels autors més destacats de la literatura actual turca, la seves obres El castell blanc, Em dic vermell, Neu i la que avui ens ocupa entre d’altres, han estat traduïdes a més de trenta idiomes. L’Acadèmia Sueca li atorgà el premi en reconeixement a la seva trajectòria literària i al seu compromís pels drets humans. És el primer escriptor turc que obté aquest premi.
En un recorregut emotiu i sentimental per la seva infantesa, Orhan Pamuk ens descriu la ciutat decadent i grisa dels anys 50 i que malgrat la seva lletjor captiva l’autor i arriba a captivar el lector. Ja a la pàgina 12 ens ho avisa: “El destí d’Istanbul és el meu destí: hi estic lligat perquè aquesta ciutat és el que m’ha fet ser el que sóc”
La melangia, el record de l’imperi otomà i la tristesa per la seva pèrdua, són presents de manera subtil de vegades i de manera intensa d’altres en les més de 400 pàgines d’aquesta biografia de la ciutat i el personatge.
Al capítol 10 ens explica abastament aquest sentiment anomenat en turc hüzün. Es pot traduir per melancolia i també per aflicció, però no és ben bé això, o no només: és semblant a allò que els portuguesos en diuen saudade i els gallecs morriña. Una mena d’enyor amb un component místic i poètic alhora; el hüzün és una manera de veure la vida, una actitud mental, un estat espiritual que pot no ser individual sinó col·lectiu, com el sentiment que solen tenir els emigrants vers el seu país d’origen (com va reflectir meravellosament Jacint Verdaguer en el seu poema L’emigrant).
Per entendre bé aquest sentiment, potser cal conèixer els orígens de la Turquia moderna.
La moderna República de Turquia fou fundada l’any 1923 per Mustafà Kemal Atatürk després de l’ensorrament de l’Imperi Otomà a la Primera Guerra Mundial, liderant un procés de transformacions que farien de Turquia un país modern.
Kemal creia que el secularisme i la europeïtzació eren les eines més adequades per transformar aquell país en un estat modern. El Califat fou abolit l’any 1924, les “madrasses” o escoles islàmiques foren tancades i la “shària” (llei islàmica) substituïda per un codi penal similar al suís o l’italià. També va canviar la grafia àrab per l’alfabet llatí, obligant a tots els turcs entre sis i quaranta anys a tornar a l’escola per aprendre’l, i va promoure l’emancipació de les dones i la seva participació, atorgant-les el dret a vot l’any 1934 i prohibint l’ús del vel. Les seves reformes revolucionàries van donar pau i prosperitat a Turquia, però el kemalisme va deixar també una identitat dividida: occidentalitzada però no prou europea; estranya al món islàmic però musulmana. D’aquesta contradicció neix el hüzün.
Aquest sentiment tan arrelat no li impedeix però una certa sornegueria com quan parla dels rics i de la religió. Provinent d’una família rica i més o menys laica, l’autor creix convençut que Déu és el consol dels pobres, i els rics, puix que no necessiten consol, tampoc no necessiten Déu. Després d’uns quantes reflexions entre benèvoles i punyents, afirma: “El que jo tenia no era temor de Déu, sinó, com tota la burgesia laica turca, temor de la ira dels que creuen massa en Déu”
Pel que fa als rics, tot i pertànyer ell a la seva classe, és implacable i alhora mordaç. Tant critica els nous rics que fan una descarada exhibició del seu status, com els propietaris de grans fortunes amagades entre quatre parets per por que les seves riqueses resultin massa indiscretes. (D’altra banda, res de nou que no passi a casa nostra i a tot arreu del món).
Les festes de l’alta societat, en les quals la seva família hi participa sovint, i ell també –tot i que essent només un nen--, són comentades en un to foteta que no amaga l’accent crític.
Però allò que realment importa és el relat de la ciutat, dels seus carrerons, dels barris i la gent, i, sobretot del Bòsfor, veritable artèria principal i eix a l’entorn del qual viu i batega la ciutat d’Istanbul.
Tot i que són indestriables, els capítols sobre la ciutat són més interessants que els capítols sobre els seus records personals, que per massa personals, poden arribar a semblar irrellevants. És de destacar la profusió de fotografies que il·lustren el llibre. Algunes, molt poques, del propi autor, i la majoria de reconeguts fotògrafs locals, que ajuden a conèixer els racons mai vistos o ja desapareguts de la ciutat dels anys cinquanta.
Si teniu previst viatjar a Istanbul o bé si ja ho heu fet, aquest llibre pot resultar gairebé imprescindible. Si no, sempre hi podreu viatjar amb la imaginació que, de moment, és gratis.

2009-02-11T11:04:00.000-08:00

LA NOIA QUE SOMIAVA UN LLUMÍ I UN BIDÓ DE GASOLINA.

Segona part de la trilogia Millenium de Stieg Larsson.
Si a la primera part el tema central era la denúncia de la relació de l’alta burgesia sueca amb els grup nazis, en aquesta ocasió Mikael Blomkvist és a punt de publicar un reportatge sobre la prostitució i el tràfic de dones de l’Europa de l’est, escrit per en Dag Svensson, un periodista d’investigació i la seva dona criminòloga Mia Bergman.
Mentrestant la Salander, després de passar unes llargues vacances al Carib i d’haver-se enriquit considerablement sempre amb procediments no gaire legals, viu allunyada de Mikael i evita tenir-ne cap relació.
Prop de mitja novel·la transcorre sense cap acció rellevant fins que un esdeveniment impensat transforma tot el contingut. En Dag i la Mia són assassinats i totes les proves apunten la Lisbeth. A partir d’aquí la novel·la adquireix un ritme trepidant, rememorant la infantesa difícil de la Salander, el seu pas per diferents reformatoris i la complexa relació amb el seu psiquiatra i l’administrador. Per la seva banda en Mikael intentarà demostrar la innocència de la Lisbeth enfrontant-se a dificultats cada cop més grans. El ritme de l’acció, in crescendo, no s’aturarà fins el desenllaç final.
Amb tot, penso que la primera part és més interessant, (potser Cervantes tenia raó amb allò de “segundas partes nunca fueron buenas”) i a més en aquesta segona, la profusió de personatges amb noms impronunciables per nosaltres aconsegueixen embolicar-te en més d’una ocasió.
(He recordat aquells vells llibres de l’Àgatha Christie a l’Editorial Molino en què al principi del llibre hi venia una relació dels personatges. No hauria anat gens malament).

2009-02-05T11:25:00.000-08:00

UN LLOC SENSE NOM

Amy Tan

L’actualitat política ha posat en primera plana un país llargament oblidat del sud-est asiàtic: Birmània. Situada al sud de Xina i al nord-oest de Tailàndia, fou una antiga colònia britànica fins a mitjans del segle XX quan va esdevenir independent i es va proclamar comunista. Al llarg d’aquests darrers seixanta anys ha patit diversos pronunciaments militars, l’últim dels quals a l’any 1989 va decidir canviar-li el nom per de Myanmar, nom que no tots els països han reconegut. La situació actual més recent és de tots coneguda: la repressió més brutal contra la població discrepant i contra els monjos budistes que es van erigir en capdavanters de molts dels moviments d’oposició.
Però no és pas de política que vull parlar, o no directament sinó, com sempre, de literatura.

Amy Tan és una excel·lent escriptora californiana filla d’immigrants xinesos que ens ha delectat amb obres tan reconegudes com El club de la bona estrella i La dona del déu de la cuina entre d’altres. Avui us proposo la seva obra publicada la primavera de l’any 2006: Un lloc sense nom, estranya traducció del títol original Saving Fish From Drowning (Salvant peixos d’ofegar-se).
Un grup típic i força tòpic de turistes nord-americans viatja a Myanmar pels volts de Nadal. L’únic personatge gens tòpic és la Bibi Chen, l’expedicionària organitzadora, la guia d’aquest viatge, que dies abans del seu inici, mor en tràgiques circumstàncies i serà el seu esperit qui els acompanyi al llarg del tot el viatge, convertint-se en la narradora d’aquesta rocambolesca alhora que dramàtica història. Així doncs el sentit de l’humor està garantit, com és habitual en Amy Tan.
En el primer capítol la Bibi comença amb empenta narrant-nos el seu propi funeral i les estranyes particularitats de la seva mort, degollada en un acte ritual per una secta satànica. Tot seguit ens explica la seva biografia i com després de ser educada sota la fèrria autoritat d’una madrastra maligna (un tòpic?) acaba esdevenint marxant d’art.
A poc a poc anirem coneixent els seus amics, presents en el funeral, que després d’alguns dubtes, decidiran fer el viatge a Birmània com una mena d’homenatge a la desapareguda i estimada Bibi.
El mosaic de personatges és divers: un popular presentador d’un programa d’ensinistrament de gossos a la televisió i amb aires de seductor, un vell amic agricultor (ells en diuen granger) amb qui competeix en seduccions, una divorciada acompanyada de la seva filla de dotze anys i que es deixa tirar els trastos, un hispà gai, una macrobiòtica obsessionada amb l’asèpsia, l’hereu d’un potentat agricultor de l’Amèrica profunda i una activista defensora dels drets humans que aprofiten qualsevol ocasió per grapejar-se, un parell d’adolescents i potser algú més. A partir d’aquí el relat de les no sempre planeres relacions entre els diferents components del grup –qui no ha passat unes vacances amb una colla d’amics on les coses acaben enterbolint-se?—es combina amb les dramàtiques peripècies que han de patir en un país sotmès a una dictadura, quan són segrestats per una tribu de guerrillers que els prenen pels seus salvadors, una mena d’enviats divins segons les seves creences.
En el capítol 6, que dóna nom al títol original anglès d’aquesta novel·la, es produeix un diàleg curiós i interessant. El grup de turistes passa prop d’una colla de pescadors amb una bona pila de carpes lluents que encara boquegen. La macrobiòtica militant s’escandalitza:
-Em pensava que érem en un país budista. Jo creia que no mataven animals.
-Pesquen els peixos i els porten a la riba – li respon en Walter—Diuen que han evitat que s’ofeguessin. Malauradament els peixos no es recuperen mai.
Evitar que els peixos s’ofeguin? Era realment possible que aquella gent cregués que feien una bona acció?
-És horrible. És pitjor que no pas si els matessin d’entrada, en lloc de voler justificar-ho com un acte de clemència.
-No és pas pitjor que el que fem en altres països.
-Què vols dir?
-Salvar la gent pel seu propi bé. Envair països, obligar-los a patir el que en diem danys col·laterals...
-Però això no és pas el mateix...
-Només dic que hauríem de ser conscients de les conseqüències. La pregunta és: qui les paga, aquestes conseqüències? Evitar que els peixos s’ofeguin. És el mateix. A qui salvem? A qui no?

La impossibilitat de comunicar-se amb l’exterior i les diferents idiosincràsies de cadascun dels personatges sotmesos a una enorme pressió, faran esclatar l’olla. Les difícils relacions humanes en situacions extremes, les infidelitats, el primer amor, el cansament, l’afany de protagonisme o de glòria, la necessitat de salvar la pell, l’egoisme, i també la denúncia de la tirania i del “papanatisme” de la societat americana, són vistos des de la perspectiva aguda i sovint sorneguera de l’esperit de la Bibi, que sense treure cruesa a la dramàtica situació del país, endolceix el relat fent-lo fins i tot divertit. Com en un trencadís els expedicionaris, tots ells tan diferents, acabaran formant un esplèndid vitrall que omple de contingut aquest estrany i accidentat viatge.
Una brillant novel·la que sorprendrà a tots aquells que no coneguin l’Amy Tan. I pels qui ja la coneixeu, no us la podeu perdre.

2009-01-26T11:14:00.000-08:00

CONTES PER A NENS I NENES POLÍTICAMENT CORRECTES
James Finn Garner

James Finn Garner va néixer a Detroit. Després d’acabar la universitat a Michigan va treballar en nombroses i diferents feines fins que va començar a estudiar art dramàtic. Va fundar la companyia de comèdia Jazz Poetry i actualment viu a Xicago i actua a la Chicago Public Radio.
Fa poc més de deu anys va publica “Contes per a nens i nenes políticament correctes” traduïda de forma magnífica al català per Quim Monzó.
En uns temps en què la correcció política impregna tot el quefer de la vida pública, els discursos i els continguts, la lectura d’aquest llibre obre una finestra per on entra una alenada d’aire fresc i satíric. Res millor per denunciar una cosa que exagerar-la fins l’absurd. Això és el que fa J. F. Garner recorrent a contes tradicionals com La Caputxeta Vermella, Els tres porquets, La Ventafocs o La Blancaneu, entre d’altres.
Les històries (on en boca de l’autor “En el procés d’escriptura no s’ha maltractat cap llop real i s’han respectat escrupolosament tots els drets dels animals”) deformen irònicament els seus continguts fins a portar-les a extrems grotescos però divertits i, això sí, sempre amb finals políticament correctes.
No me’n puc estar de citar algun exemple: Els nans de la Blancaneu són descrits com a persones humanes masculines de verticalitat deficient; la bruixa dolenta no és dolenta, té una gran discapacitat afectiva, i les germanastres de la Ventafocs són facialment poc afavorides, que no lletges.
Potser un dels més divertits és quan el llenyataire entra a la cabana de l’àvia de la Caputxeta Vermella: “Els xiscles els va sentir un company llenyataire que hi passava (ell s’estimava més que li diguessin ‘company tècnic en carburant forestal’) ...Mentre aixecava la destral la Caputxeta i el llop el van aturar en sec: Entres aquí com un individu d’una civilització primitiva, deixant que l’arma pensi per tu! Sexista! Discriminador d’espècies animals! ¿Què et fa suposar que les persones femenines i els llops no poden resoldre els seus problemes sense l’ajut/da d’una persona masculina?”
En definitiva un llibre recomanable, enginyós i molt fresc, pel que no han passat aquests més de deu anys de la seva primera publicació.

2009-01-09T11:00:00.000-08:00

DEU PERSONATGES

(Sobre "Els italians es giren" de Mario Biasi)

Casualment ha arribat a les meves mans aquesta magnífica alhora que divertida fotografia. L’autor n’és Mario de Biasi, un dels més alts exponents del neorealisme italià, que amb més de trenta anys de carrera, ha emplenat amb les seves imatges centenars de portades, col·laborant en les més prestigioses revistes.
La seva detinguda contemplació em va suggerir un joc que ara us proposo.

1

Havia tingut un dia dur al taller. Reparàvem un vell motor Lambordini i em portava de cap. Necessitava esbargir-me una mica i treure’m les teranyines del damunt. Vaig sortir sense saber on anar. Fins l’hora de sopar em venia de gust vagarejar per aquí i per allà, sense tenir res per fer, matar el temps. La meva vida no era un jardí de roses. De mena introvertit (al taller els companys sempre m’ho deien: “sol com un mussol”) , tenia pocs amics i les noies, ai les noies, no es fixaven gaire en mi.
En arribar a la plaça la vaig veure. Era allà, al davant meu. Robusta, desitjable, provocativa. I em vaig dir, per què no? Total el pitjor que em podia dir era que no i això ja ho tenia. No hi havia res a perdre. Llança-t’hi Luciano, una dona així bé val un acte de valentia, vaig pensar. I em vaig decidir. Vaig fer una passa endavant i em vaig aturar. El seu moviment rítmic i poderós em va paralitzar. Una immensa por em va dominar i una sobtada suor freda m’envaí tot el cos. No sabia què fer i allí em vaig quedar, palplantat, una vegada més com un veritable estaquirot.

2

M’havien dit que solia passar per aquella plaça de tant en tant i m’hi vaig acostar amb un cop de Lambretta sortint de l’estudi d’arquitectura. Les sabates enllustrades, els guants de pell de cabrit i la moto lluent: estava segur que no es podria resistir als meus encants. Més encara si tenim en compte la colla de pòtols que s’aplegaven: mecànics, paletes o algun oficinista de poca volada. Xusma, obrerots al capdavall.
I va aparèixer ella. Esplendorosa i magnífica. Convençuda de que era el centre del món. I resolta a menjar-se’l. Vaig apagar la cigarreta i me la vaig mirar de reüll.
Mai no ho he entès: jo era l’únic que podia oferir-li alguna cosa al seu nivell i no es va dignar ni mirar-me.

3
Tenia pressa per arribar a casa. Havia sortit de l’obra més tard del previst i a casa m’esperava la dona, fins al capdamunt dels quatre fills trinxeraires i mal educats, i la mare enllitada i sempre rondinant. És per això que vaig decidir passar per la plaça, per fer-ne més via.
I allà, darrera d’aquella munió de gent la vaig veure. Déu meu, quina dona! Com pot haver homes que tinguin la sort de tenir una femella així? Però és clar que no s’ha fet la mel per als rucs. I a més on anava jo, que amb prou feines podia mantenir la casa amb el meu sou de manobre, a pagar els capricis d’una reina com aquella!
Emprenyat, vaig donar cop de pedal a la moto i, encara abans de marxar, vaig adreçar-li una última llambregada.

4
--Creu-me Paolo, deixa’t estar de manies. Al cap i a la fi tu necessites al teu despatx una secretària i aquesta de ben segur que et faria bé la feina, tu ja m’entens... I la teva dona no tindria per què saber-ho. Ella amb les seves amigues a les seves coses i tu a les teves. Que la vida és curta i una alegria bé que ens la mereixem, no? Que prou que hem patit per aixecar l’empresa quan venien maldades i tot se’ns girava a la contra. Doncs ara que les coses ens van mig bé...
Ep! I que si no la vols, ja me la quedaria jo, que gaire feina no tinc, però ja li’n buscaria, ja...

5
La vida és fugissera. Sempre n’he tingut la certesa. Però és ara, quan els anys em pinten de blanc els pocs cabells que em resten i les arrugues solquen la meva pell, és ara que això és més evident.
Si jo fos més jove, ara que ella em mira de fit a fit, m’hi adreçaria i gentilment la convidaria a prendre un gelat, i potser li llegiria les últimes poesies que vaig escriure poc després que em jubilessin del meu lloc de contable. Lloc que amb pulcritud i diligència vaig exercir durant més de quaranta anys.
Potser em mira perquè encara em troba atractiu?
Oh! Vana il·lusió
A qui vols enganyar?
Si mai donzella fadrina
En mon rostre es va fixar.

6
Valga’m Déu! On anirem a parar!
Qui s’haurà cregut que és aquesta bagassa! Si tingués a casa un home com cal, no la deixaria anar així pel carrer, no... Però, és clar, avui les dones es pensen que poden anar pel món mig nues, provocant els homes com si res, i després passen les coses que passen.
Jo de jove també feia goig, no ens hem d’enganyar, però mai no m’havia atrevit a anar així pel món. Clar que el meu Vittorio tampoc no m’ho hauria permès. Bon un ell. Que sempre es mirava totes les dones de reüll i si algú, ni que fos sense intenció, em mirava a mi, se li girava una cara de gos que Déu n’hi do.
Més val que vagi a comprar la farina que necessito, perquè veure aquesta noia em regira els budells.

7
Havia sortit a fer un encàrrec. Els nebots m’havien demanat feia temps que els comprés algun conte i, la veritat, no els sé dir que no. Què voleu? La meva feina de fuster m’apassiona. Treballar la fusta ho trobo com si fos una sort. Ja sé que és dur i sovint no gaire ben pagat, però jo m’ho passo bé. I amb els dos petits de la meva germana sóc l’home més feliç del món.
Anava buscant doncs una llibreria i quan era a la plaça, la vaig veure venir. De cop em van marxar del cap els llibres, els nebots, la fusta i el món sencer. Em vaig quedar badant perquè allò era com si un àngel hagués baixat del cel i s’hagués vestit de dona. No era només l’atractiu sexual, sinó l’harmonia, la sensualitat, la llum que desprenia.
No sé quanta estona m’hi vaig quedar, no sé si hi havia algú més: jo m’estava allà creuat de braços i mirant-la encaterinat.
Allò era com una aparició. Un miratge.

8
M’ho havia dit el meu amic Giovanni i vaig veure que no m’havia exagerat. Estava bona. Molt bona. I encara que ell digués que no, aquell pendó buscava brega. Que jo d’altra cosa potser no hi entenc, però de dones en sé un niu i ningú no m’ha d’ensenyar res. I parlant d’ensenyar, a aquesta meuca ja l’hi ensenyaria jo un parell o tres de coses. Vine aquí, petita, gira la cara i veuràs el que tinc. Vols saber el que és un home de debò?
En Giovanni em va abraçar per sobre l’espatlla. No sé si era per donar-me suport o per contenir-me i evitar que m’hi llancés. Cosa que hauria fet ben a gust.

9
La feina de viatjant és feixuga. Tot el dia amb la cartera i les mostres de mitjons amunt i avall. Tot el dia fent bona cara “bon dia don Carlo, bon dia Sr. Roberto” i tot el dia sentint excuses barates: passi la setmana que ve, amic Tonio, que encara no necessitem res. L’avantatge, que sempre n’hi ha alguna, és que voltes pel carrer, veus públic, respires l’energia de la gent i no t’has d’estar tancat en un despatx.
De tota manera, aquella tarda res d’allò no em servia de consol. Anava capficat perquè el dia havia estat especialment dolent. Cap dels clients no m’havia fet cap comanda.
I va ser en aquell moment, quan travessava la plaça, que vaig veure la noia més guapa que mai havia vist.
Desenfadada, provocativa i resolta. I maca, molt maca.
No havia venut ni un sol mitjó, però aquella noia m’havia alegrat el dia.

10
Em sentia contenta. Oportunitats com aquella no se’m presentaven cada dia i jo feia temps que l’estava esperant. I a més, què dimonis! me la mereixia.
Jo era una noia un punt atrevida però decent. La feina a la fàbrica tèxtil no em trauria mai de la misèria, i jo aspirava a més. Tampoc no pensava menjar-me el món, com em deien algunes companyes de feina, però sí que era capaç de torejar-me qualsevol poca-solta que se’m posés pel davant.
I així va arribar el dia assenyalat. Em vaig arreglar una mica. La faldilla blanca una mica ajustada que m’havia fet jo mateixa amb una peça que sobrava al taller i la brusa que hi feia joc. Les sabates d’estiu de taló i la bossa de mà que m’havia regalat un xicot que vaig tenir. No necessitava res més. Em vaig pintar els llavis d’un vermell llampant i vaig anar a trobar-lo. Nerviosa però decidida: era la meva gran oportunitat.
I allà estava. Amb tota una colla de gent que vaig suposar que eren figurants, m’esperava en Mario, el fotògraf que m’havia promès un bon pessic per posar per ell, això sí, vestida, que ja ho havíem deixat clar de bon principi.
Tot va anar molt de pressa: tu posa’t aquí i ni te’ls miris. Camina, atura’t. Ja està.
El que mai no li vaig perdonar és que no se’m veiés la cara. Si serà poca-solta!

2009-01-07T11:05:00.000-08:00

EL TIO PETROS Y LA CONJETURA DE GOLDBACH

Apostols Doxiadis

El tío Petros y la conjetura de Goldbach és una excel·lent novel·la del professor de matemàtiques grec Apostolos Doxiadis.

La història d'un home a l'Europa d'entre guerres, eminent matemàtic apartat per voluntat pròpia del món de la ciència, la vida del qual ha girat obstinadament a l'entorn de la demostració de la conjectura que Goldbach va formular l'any 1742: qualsevol nombre parell és la suma de dos nombres primers. Tan senzill que sembla impossible no poder demostrar-la.

La novel·la, narrada pel nebot del professor Petros Papachistros, retrata la qualitat humana del personatge i el menyspreu de la seva família en no ser "un home de profit." Conté també nombroses curiositats matemàtiques sense fer-se espès per als no entesos. Un teorema interessant, que juga un paper determinant en la novel·la, és el de la incompletitud de Gödel enunciat l'any 1933. La teoria de la completitud diu que tota proposició certa és demostrable. Gödel en el seu teorema afirma que el que una proposició no s'hagi demostrat no vol dir que no sigui certa. En altres paraules: la veritat no sempre és demostrable. És això el que el fa desistir de la seva lluita per resoldre l'enigma, per conquerir l'impossible i, com si es tractés d'un heroi romàntic, sumeix al professor en la desesperació, portant-lo a dedicar-se només a tenir cura del seu jardí i aconsellant amb vehemència al seu nebot que no s'introdueixi en el món de les matemàtiques però aquest, que havia començat interessant-se només per la intensa vida del seu oncle, acabarà seduït per l'atractiu dels números.

Un llibre apassionant, d'una gran qualitat literària, que retrata la consagració d'un home honest a una gesta impossible i que combina amb traça el món de les xifres i el món de les lletres. No és casualitat que la portada estigui il·lustrada amb el mol·lusc nàutil, paradigma de la proporció àurea i del número phi.

Un Post Scriptum recorda que la conjectura de Goldbach té més de 250 anys. I encara no ha estat demostrada.

2008-12-16T09:40:00.000-08:00

EL VIOLONCEL·LISTA DE SARAJEVO
Steven Galloway
L’any 1945, un musicòleg Italià va trobar quatre compassos d’una melodia per a contrabaix entre les restes de la biblioteca de Dresden. El musicòleg va considerar que aquelles notes eren obra del compositor venecià del segle XVII Tomaso Albinioni i va dedicar els dotze anys següents a reconstruir una peça a partir del fragment carbonitzat del manuscrit. La composició resultant, coneguda com l’Adagio d’Albinoni guarda poca semblança amb l’obra del músic i bona part dels entesos la consideren fraudulenta. Amb tot, ningú no s’atreveix a negar la bellesa d’aquest adagio.

A la ciutat de Sarajevo, la tarda del 27 de maig de 1992, durant el setge, van caure diversos morters sobre la gent que feia cua per comprar el pa. Hi van morir vint-i-dues persones. Durant els vint-i-dos dies següents, el violoncel·lista Vedran Smailovic va tocar l’adagio d’Albinoni en el cràter que va deixar una de les bombes, en honor a les víctimes. Aquesta novel·la és la història d’aquells fets.
A partir d’aquí, que ningú no s’esperi pijames de ratlles ni tendres al·legories d’una guerra aliena i llunyana. El violoncel·lista de Sarajevo és un llibre dur, quasi desesperançat, com ho era la situació en aquella ciutat, que ens parla de franctiradors a les muntanyes i franctiradors que responen des de la ciutat, de persones com Kenan que arrisca la vida travessant la ciutat mig derruïda per anar a buscar una mica d’aigua, o com Dragan, que treballa en un forn de pa i intenta arribar al mercat. “En aquest moment, baixa amb un gemec, partint sense esforç l’aire i el cel. L’objectiu augmenta de mida, cada cop més enfocat gràcies a la velocitat i al temps. Abans de l’impacte hi ha un moment, l’últim instant de les coses tal com són. Aleshores tot el que hi havia a la vista explota.”
És ara quan el violoncel·lista dret a la finestra de casa seva decideix el que serà la seva única raó de viure: tocar, si pot, cada tarda aquell adagio que gairebé mai no toca. I en un edifici proper mig enrunat s’hi aposta la Fletxa, una jove franctiradora a qui han assignat l’estranya missió de protegir el músic dels trets enemics.
Aquests tres personatges, amb el violoncel·lista com a eix central, dibuixen el retrat d’una ciutat abatuda, d’una població desconcertada que sobreviu el dia a dia jugant-s’hi la vida a cada cantonada. “¿És la Sarajevo real aquella on la gent era feliç, on es tractaven bé els uns als altres, on vivien sense conflictes? ¿O la Sarajevo real és la que veu avui dia, on la gent intenten matar-se els uns als altres, on cauen bales i bombes de les muntanyes i on els edificis cauen a terra?”
Aquets és el conflicte de Dragan i Kenan: la supervivència diària, el risc extrem a l’hora de fer les coses més quotidianes. El de la Fletxa és diferent, o potser no tant: “En sentir que començava a tocar...va sentir que el lament li lligava un nus a la gola i va haver de contenir les llàgrimes. Els homes de les muntanyes no havien de ser assassins. Els homes de la ciutat no s’havien de rebaixar a lluitar contra els atacants. A ella mateixa no l’havien d’omplir d’odi. Cap d’ells no tenia dret a fer les coses que havien fet.”
Un llibre apassionant que ens deixa glaçats en relatar una tràgica història recent que nosaltres (enlluernats amb els Jocs Olímpics) i els europeus en general, potser no varem voler veure.

2008-12-04T10:01:00.000-08:00

ELS HOMES QUE NO ESTIMAVEN LES DONES
Stieg Larsson
El director d’una revista independent i molt crítica amb els poders, és acusat –i condemnat—per una denúncia feta a un gran empresari pertanyent a un important grup de pressió de Suècia. En l’ínterim d’abandonar el seu càrrec de director i complir els dos o tres mesos de presó que li corresponen, rep un encàrrec molt especial: investigar la misteriosa desaparició d’una jove fa quaranta anys.
El típic plantejament en la novel·la negra de l’assassinat en una habitació tancada, es trasllada en aquesta ocasió a una petita illa de menys d’un centenar d’habitants en el dia que l’únic pont que l’uneix al continent ha quedat tallat per l’accident d’un autobús. Així, el cercle de possibles sospitosos es limita als pocs que en aquell moment eren dins l’illa, la majoria d’ells membres d’una mateixa i poderosa família i parents de la noia desapareguda.
Les investigacions del periodista se centren en l’extens arxiu d’un oncle, que és qui l’ha contractat, els darrers anys de la vida del qual han girat obsessivament a l’entorn d’aquella estranya desaparició.
Al darrera del fil detectivesc hi ha també una oberta crítica a l’alta burgesia sueca, la pressió que exerceix sobre els mitjans de comunicació, la seva esporàdica vinculació amb partits nazis, i els intents desesperats d’una publicació per fer la seva feina amb rigor i independència.
La incorporació a la investigació d’una inconformista i atípica ajudant, amb una memòria fotogràfica inusual i habilitats com a hacker de dubtosa legalitat, donarà un nou impuls al treball del periodista, que troba cada cop més obstacles entre els habitants en la seva recerca fins a portar-nos, com no podia ser d’altra manera, a un sorprenent i inesperat desenllaç.

L’autor d’aquest apassionant thriller, Stieg Larsson, va morir fulminat per un atac de cor als cinquanta anys abans de poder veure publicada la seva novel·la. Militant de la Lliga Comunista dels Treballadors i corresponsal de guerra, va ser un activista contra el racisme i la ultradreta i fundador de la revista sueca Expo especialitzada en la investigació dels vincles entre els grans grups financers i l’extrema dreta. D’alguna manera el seu personatge Mikael Blomkvist, director de la revista Millennium, és el seu propi retrat.

L’acurat estil, l’excel·lent narració i l’argument policíac molt ben tramat, han fet de Els homes que no estimaven les dones un boom literari no ja només a casa nostra sinó a nivell de tot Europa.
Un bon llibre (primera part de la trilogia Millennium) que, perquè ens atrapa des del primer moment, ens robarà algunes hores de son i potser lamentarem haver acabat de llegir-lo.

2008-11-23T09:51:00.000-08:00

EL TRESOR DE L’ILLA DEL TRESOR
(Las últimas voluntades del caballero Hawkins)

En una de les parades de llibres de vell de la última fira del paper de Sarrià, em va cridar l’atenció un llibre (del qual n’havia llegit algun comentari) editat l’any 2002 i reeditat recentment, escrit per l’asturià Jesús del Campo i que porta per títol Las últimas voluntades del caballero Hawkins.
Jim Hawkins, el jove personatge protagonista de L’illa del tresor de R. L. Stevenson (interessant novel·la d’aventures i altres coses, que tots els adolescents haurien de llegir), torna de l’illa amb una gran fortuna i, disposat a no parlar mai més d’aquell terrorífic viatge, reobre l’hostal de l’Almirall Benbow del qual havia sortit, per convertir-lo en “un lloc diferent de qualsevol altre, un niu de conspiradors al servei de la imaginació en el qual els hostes vagin llegant-me una herència de paraules que jo hauria de saber teixir per d’aquesta manera eixamplar els meus coneixements del món” en paraules del personatge mateix.
D’aquesta manera hi desfilen un jove francès amant de la Il·lustració i dels escacs que li fa de professor de llengua; un mariner i mig pirata anglès retirat, amant del whisky i la pesca; un personatge de l’aristocràcia londinenca, un gentleman, acompanyat de la seva jove filla i de qui Hawkins s’enamorarà apassionadament; un pintor holandès; un militar prussià; un escocès tornat del Canadà; un genovès músic que ni és genovès ni és músic i que serà assassinat a l’hostal, o dos cavallers espanyols que discuteixen sovint, entre altres personatges.
Si a L’illa del tresor el jove Jim Hawkins descobria i s’enfrontava sobtadament al món dels adults, aquí ara se’ns presenta ja consolidat en la seva maduresa i gaudint-ne d’ella. Així és el llibre: tertúlies en nits tempestuoses a la vora del foc o en plàcides tardes primaverals, amb la pipa a la boca i el whisky a taula, narrant anècdotes i històries de tota mena, sota la pàtina de la literatura rica en paraules i generosa en detalls.
Jesús del Campo, un escriptor de Gijón, desgrana la història amb una qualitat literària esplèndida. Com a exemple aquest paràgraf quan passeja amb la filla del gentleman: ..."fuera yo un hombre de mar o sólo de tierra firme, me importa bien poco conocer los nombres de las flores del mundo entero después de haber conocido el de usted; y quizá estén meciéndose en los últimos fondos marinos plantas de colores deslumbrantes que el hombre no ha descubierto todavía, y quizá florezcan otros pétalos igualmente sublimes encima de las nubes del cielo, pero ni unas ni otras pueden despertar el interés de alguien a quien le ha sido concedido el hermoso destino de verla a usted y de pasear a su lado." És magnífic! Un pèl retòric però magnífic. Literatura en estat pur.
La novel·la no té diàlegs guionats sinó que els incorpora hàbilment en el gruix del relat, fent-lo planer i plaent, i de les anècdotes que s’hi expliquen se’n desprenen nombroses i interessants reflexions sobre multitud de coses: l’amor i el desamor, la guerra, l’honor, el nacionalisme (escocès o bretó), l’amistat, els viatges... sobre la vida en definitiva. No puc estar-me de citar un parell de pensaments: "El destino es un pájaro de vuelo caprichoso, y la tristeza un árbol alto en el que le gusta posarse". O aquest altre: “La vida es como un líquido que pasa sobre nosotros, piedras secas, y nos moja un instante y se va luego, dejándonos abandonados a nuestra suerte, o a toda carencia de suerte tal vez”.
En resum: un llibre deliciós, exquisit. Un llibre per gaudir novament del plaer de llegir la literatura ben escrita.

2008-11-23T09:44:00.000-08:00

UNA LECTORA POC CORRENT

Alan Bennett

Una divertida i alhora seriosa història que narra la situació delicada en què es posa Sa Graciosíssima Majestat el dia que, contravenint tots els protocols, s’afecciona a la lectura.El paper de la Reina, no ho oblidem, és no interessar-se per res: són els súbdits qui s’han d’interessar per ella. Amb un estil de la més típica i tòpica ironia anglesa, tan pròpia de Chesterton, l’autor Alan Bennett ens explica com l’atzar fa que la Reina descobreixi una biblioteca mòbil als jardins del Palau de Buckingham. Els gossos que passeja s’esveren en veure una atrotinada furgoneta en un racó del jardí i ella, en senyal de disculpa es veu obligada a manllevar un llibre. Allí coneix el jove Norman, treballador de la cuina de Palau qui no dubta en desaconsellar un parell de llibres que Sa Majestat hauria agafat. A partir d’aquí la Reina allibera el jove Norman de les seves feines a la cuina i el puja a Palau, convertint-lo en el seu assessor personal, el seu amanuense.L’afecció per la lectura comença a distreure-la de les seves inevitables obligacions com a cap visible de la Casa Reial i això amoïna el seu marit el Duc i el seu secretari Sir Kevin, que faran tot el possible per dissuadir-la. A les recepcions amb mandataris d’altres països només s’interessa per preguntar-los per algun escriptor del seu país, creant situacions incòmodes que ningú no sap ben bé com resoldre.Els diàlegs entre ella i el Duc o el secretari són d’una subtilesa britànica inigualable, convertint el llibre en una deliciosa novel·la que ens arrenca molts somriures, més d’una rialla, per portar-nos en l’últim capítol a algunes reflexions sobre la influència de la lectura i també sobre el galdós paper de les monarquies en ple segle XXI.

2008-11-23T09:41:00.000-08:00

DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA

En Guillem Terribas, alma mater de la Llibreria 22, a qui vaig conèixer fa ja més de vint-i-cinc anys a través d’en Jordi Nadal i d’en Joan Carbó en una dura jornada “cosetxant” ordi a Can Sopa, ha publicat un llibre de memòries “Demà serà un altre dia. Aventures d’un llibreter.” Al llarg de més de tres anys va col·laborar a Parlem de Sarrià oferint-nos la ressenya d’algunes de les moltes novetats de la 22. Només que per això i també per l’amistat que encara tenim, és d’agraïts fer-ne aquí una breu ressenya del seu llibre.
Amb un estil planer i amè, intimista i alhora distès, en Guillem fa un recorregut al llarg de la seva vida. Des del seu primer record d’infància fins els inicis de l’aventura de la llibreria 22, la seva és la petita –i potser no tan petita—història de Girona.
Farcit d’anècdotes i referències cinèfiles (ja el títol n’és una) pel llibre hi desfilen sense solució de continuïtat, personatges públics de l’àmbit cultural o polític com N. J. Aragó, A. Pagans, A. Puigverd, Bosch Martí, Just M. Casero, M. Berga, S. Suñer, i un llarguíssim etcètera que configuren la història d’un temps i una generació, el motor de la qual va ser l’activisme en els diferents fronts culturals, nacionals, ètics i/o polítics.
Les feines més diverses, el seu paper “d’espia” a l’Àfrica fent la mili just abans d’esclatar la crisi del Sàhara i la Marxa Verda, la seva vinculació a grups de teatre com Proscènium o el Talleret de Salt, el seu pas per Presència, l’organització de cinefòrums al desaparegut cine Núria de Salt, la implicació en el procés d’independència de Salt (d’on n’és fill), el llarguíssim episodi radiofònic passant per gaire bé totes les emissores de Girona amb peripècies delirants com l’entrevista a Jordi Pujol, i tota una colla d’activitats impossibles d’enumerar, donen fe del seu caràcter emprenedor i belluguet fugint sempre del protagonisme. “Constato que mai no m’he mogut per una vocació de canviar el món. Faig el que faig per aprendre i per passar-m’ho bé. No em sembla que pugui aportar-hi res. Tinc la percepció que la meva experiència, com els meus errors, només em serveixen a mi.” Lluny del protagonisme i rematadament modest!
L’apassionant aventura d’engegar la Llibreria 22, atapeïda d’anècdotes divertides unes, entranyables d’altres, ocupa prop d’un terç del llibre, i ens fa reviure, als qui tenim una edat, un període ple de projectes, ambicions, somnis i esperances. La 22 és avui, gràcies a en Guillem i a tot un equip a qui ell va saber transmetre la seva empenta, no només un referent en l’àmbit de Girona sinó també a nivell de tot Catalunya.
Sento una gran admiració per la seva personalitat emprenedora i, per què no dir-ho, una mica de sana enveja: potser perquè la meva ambició mai confessada era fer de llibreter.
Us aconsello aquest llibre amè i divertit, altament recomanable per als gironins de soca-rel i pels que ho som d’adopció, com jo mateix.